Our draft principles and introduction in Catalan

Our draft principles, and Timothy Garton Ash’s personal introduction, have been translated into Catalan.

Aprofiteu l’oportunitat de debatre sobre la llibertat d’expressió a tot el món

Avui dia tots som veïns. Per mitjà d’Internet i dels telèfons mòbils, podem posar-nos en contacte amb quatre mil milions de persones. Això ofereix una oportunitat sense precedents per a la llibertat d’expressió.

Uniu-vos a nosaltres, sigueu on sigueu, i participeu en una conversa d’abast mundial. Llegiu i critiqueu els esborranys dels deu principis que us proposem. Exploreu exemples controvertits. Escolteu el que pensen els altres. Digueu-hi la vostra en la llengua que vulgueu. Els altres us escoltaran.

Timothy Garton Ash
i un equip internacional
de la Universitat d’Oxford

1.

Tots els éssers humans hem de ser lliures i capaços d’expressar-nos i de buscar, rebre i transmetre informació i idees sense tenir en compte les fronteres.

El principi bàsic

Aquest principi és el primer, no tan sols en ordre, sinó també en importància. És el principi bàsic. Els altres nou en completen el significat i expliquen com es pot assolir i on s’han d’establir els límits de la llibertat d’expressió. Si esteu fonamentalment en desacord amb aquest principi bàsic, si us plau, digueu per què a les nostres pàgines de discussió.

Per què hem de ser lliures d’expressar-nos?

S’ha escrit molt sobre aquesta qüestió. Heus aquí quatre arguments per començar:

1. Realització personal. La capacitat de parlar i d’elaborar pensament abstracte distingeix els éssers humans dels altres animals. Si no podem expressar els nostres pensaments i sentiments, no podem desenvolupar-nos plenament com a humans.

2. Veritat. No podem arribar a la veritat si no tenim accés als fets, opinions i arguments importants. Fins i tot els que són falsos poden tenir un cert grau de veritat o ens poden incitar a contestar-los i així ajudar-nos a aclarir la nostra pròpia veritat (vegeu P5).

3. Bon govern. No ens podem governar a nosaltres mateixos si no podem accedir a la gran varietat de visions i alternatives polítiques que hi ha dins i fora de la nostra societat, i no podem debatre-les lliurement. Ni tampoc no podrem controlar d’una manera efectiva el nostre govern (vegeu P3).

4. Viure amb la diferència. Vivim en un món en què tothom arriba a ser veí de tothom, sigui físicament, perquè vivim al mateix lloc, o virtualment, per mitjà d’Internet i dels dispositius mòbils. Per tant, hem d’entendre la manera com els nostres veïns són diferents de nosaltres, i per què aquestes diferències són importants per a ells. Parlant obertament de tot tipus de diferències humanes, sense arribar a les mans, és la millor manera d’aprendre a viure amb la diversitat. (vegeu P4, 6 i 7).

Article 19: una norma (no del tot) universal

L’esborrany d’aquest primer principi és una versió simplificada i adaptada a la primera persona del plural de l’Article 19 de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948. El contingut d’aquell article va ser ampliat amb més detall a l’Article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 1966, que, a més, identifica diverses classes de restriccions legítimes de la llibertat d’expressió. Si en voleu saber més coses, aquí  hi trobareu una interpretació seriosa de l’Article 19 feta pel Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides.

La majoria dels estats del món han subscrit aquest pacte, encara que de vegades hi han afegit algunes reserves maldestres en lletra petita. La Xina l’ha signat però no l’ha ratificat. Aràbia Saudita i Myanmar (Birmània) ni tan sols no l’han signat. Podeu llegir la nostra anàlisi del context aquí.

Teòricament, el Pacte és legalment vinculant per a tots els estats que l’han signat i ratificat. A la pràctica, com tots sabem, molts països no compleixen els seus compromisos gairebé mai, i tots els governs els incompleixen alguna vegada. Aquest primer principi també implica que tenim dret a preguntar a aquests governs per què el violen.

Per als ciutadans dels 114 estats que han signat el Primer Protocol Opcional del Pacte, hi ha una via formal per a fer-ho. Si no aconsegueixen una reparació legal als seus països d’origen, els ciutadans poden anar directament al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides i denunciar que el seu país ha violat l’Article 19 del Pacte. És interessant saber que entre els països que no han signat el Primer Protocol Opcional hi ha els Estats Units i la Gran Bretanya.

A Europa, es va redactar l’Article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans en termes similars. Si viviu en qualsevol dels 47 estats membres del Consell d’Europa, podeu apel·lar al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg quan cregueu que els vostres drets a la llibertat d’expressió han estat vulnerats. Una sentència del Tribunal d’Estrasburg pot crear malestar fins i tot als mals governs europeus, i de vegades rectifiquen. L’Amèrica del Nord i l’Amèrica del Sud també tenen un tribunal, però és molt més feble perquè els seus veredictes no són vinculants per als tribunals de justícia nacionals. Els altres continents no tenen cap institució semblant.

A més a més, hi ha quatre relators internacionals que treballen cadascun en quatre regions diferents. Actualment són Frank La Rue, relator especial de l’ONU en matèria de dret a la llibertat d’opinió i expressió; Catalina Botero, relatora especial de l’Organització dels Estats Americans en matèria de llibertat d’expressió; Dunja Mijatović, representant de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa en el tema de la llibertat dels mitjans de comunicació; i Pansy Tlakula, relatora especial de la Comissió Africana dels Drets Humans i dels Pobles en el tema de la llibertat d’expressió i accés a la informació.

No tan sols lliures, sinó també capaços…

Hem afegit una paraula essencial que no apareix en cap d’aquestes boniques declaracions: l’adjectiu «capaços». És bo que siguem teòricament lliures de dir el que vulguem, però si els qui van armats —sigui la màfia, la policia secreta, els islamistes violents o les bandes de narcotraficants— ens han de matar perquè hem parlat, només som lliures en teoria. El concepte de llibertat tampoc no vol dir gran cosa si no tenim accés a Internet («Accés a Internet per a tothom», és la causa que defensa Tim Berners-Lee i el seu World Wide Web Consortium; vegeu P2.) La nostra llibertat és ben limitada si els mitjans de comunicació són controlats per uns quants homes rics, empreses o grups (vegeu P3). O si no tenim accés a prou informació —o prou educació per a interpretar aquesta informació i expressar les nostres opinions.

En altres paraules —i aquesta idea és comuna a tots els principis d’aquest lloc web—, la pràctica de la llibertat d’expressió està relacionat tant amb la llei com amb la capacitat d’exercitar-la. Per tenir veritablement llibertat d’expressió, hem de ser capaços d’exercir-la, a més de tenir-ne el dret. El que és de debò difícil és entendre que hem de ser realment «capaços» de rebre i transmetre informació i idees amb llibertat, no tan sols teòricament. I encara és més difícil arribar-ho a ser.

Què és la «paraula» o «expressió»?

Quan parlem del  «debat sobre la llibertat d’expressió» fem referència a un fenomen molt ampli. Per «paraula» o «expressió» volem dir una gran varietat de formes d’expressió: escriptura, imatge, cançons, vídeos, pel·lícules, banderes (i crema de banderes), formes de vestir, com un mocador de cap, xapes, representacions teatrals, ritus i símbols religiosos, vagues de fam, manifestacions, etc. La llibertat d’expressió també implica el dret d’expressar-nos sense parlar, com els testimonis de Jehovà dels Estats Units, que es negaven  a fer el jurament de lleialtat perquè consideraven que això anava contra la seva religió.

I en la nostra llengua…

Ser lliure per a expressar-se també vol dir poder fer servir la nostra llengua. És lògic que un estat, una organització o una empresa exigeixi als seus ciutadans, membres o empleats que aprenguin una llengua comuna i que la facin servir en uns contextos concrets. Pot donar-se el cas fins i tot que hi hagi dues llengües oficials, com al Canadà. El que no és raonable és que prohibeixin a les persones de fer servir la seva llengua materna; i només per raons de pes s’hauria de limitar l’ús de llenguatges visuals, símbols importants per a uns grups concrets, formes de vestir, etc. Quan passa això, es viola el principi bàsic de la llibertat d’expressió. Si coneixeu altres casos interessants, si us plau, descriviu-los aquí.

Què passa si no volem rebre el que vosaltres voleu transmetre?

Aquest principi es basa en tres parells de conceptes essencials: llibertat i capacitat, rebre i transmetre, informació i idees. De la «llibertat» i de la «capacitat» ja n’hem parlat: és la diferència entre dret legal i capacitat efectiva. Diferenciar «rebre» de «transmetre» també és important. Existeix la llibertat de la dona o de l’home de transmetre —com a orador, escriptor, bloguer, pintor, manifestant o actor—, i també la llibertat de la persona que vol rebre —com a lectora, oient, usuària d’Internet, telespectadora o espectadora directa. De vegades es produeix una tensió entre tots dos. Jo potser vull transmetre alguna cosa que l’altre no vol rebre.

En la mesura del possible, tant els uns com els altres hauríem de ser lliures per triar. En aquesta pàgina, per exemple, quan hi ha alguna cosa que ens sembla important però que sabem que hi haurà persones que no voldran veure, hi ha la possibilitat de clicar-hi o no. Així doncs, cliqueu aquí si voleu veure la pàgina de Viquipèdia que mostra les vinyetes del profeta Mahoma que van aixecar tanta polèmica quan es van publicar al diari danès Jyllands-Posten i que després van fer la volta al món per mitjà d’Internet. O no hi cliqueu, si això ha de ferir la vostra sensibilitat religiosa (vegeu P7). Vosaltres mateixos.

Però en aquest sentit hi ha unes quantes qüestions difícils de resoldre. La mateixa Viquipèdia està treballant en un filtre d’imatges que permetria als usuaris adults —o als pares pels seus fills—no veure un tipus determinat d’imatges, si així ho volguessin. És bo que la majoria dels mitjans de comunicació ens estalviïn les imatges més horribles de guerra i tortura?  No hauríem, precisament, d’estar-hi exposats per poder veure l’horror que transmeten i així poder fer tot el que puguem per evitar-ho?  I què en dieu, de les enormes tanques publicitàries que pràcticament és impossible de no veure quan anem a la feina, o del símbol religiós que hi ha penjat en una classe de l’escola pública que ens ha tocat?

La importància de la informació

Com a l’Article 19, l’esborrany d’aquest principi parla d’«Informació i idees». Costa de distingir aquestes dos conceptes, però hi ha una diferència. Dins d’«informació» s’hi inclouen dades sobre el món físic i humà, i d’altres que els governs, les empreses, les esglésies i els individus s’estimen més de mantenir en secret (vegeu P5, 8 i 10). La llibertat d’informació no és exactament el mateix que la llibertat d’expressió, però hi està estretament relacionada. Segons la interpretació que fa de l’Article 19 el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, «inclou un dret general a l’accés a la informació dels organismes públics». Però què vol dir això, exactament?

La Constitució alemanya estableix que els individus han de ser lliures d’informar-se «a partir de fonts d’accés general». I què passa en el cas de les fonts generalment inaccessibles? Com puc qüestionar d’una manera efectiva els arguments que defensa el meu govern per anar a la guerra, si el cap del govern diu: «Segons el nostre servei d’Intel·ligència, l’enemic té armes de destrucció massiva i a punt de ser utilitzades», però no ens permeten saber qui hi ha en aquest servei d’intel·ligència? Les asimetries en la informació equivalen a asimetries en el poder.

Sense tenir en compte les fronteres!

Finalment, l’Article 19 estableix que la llibertat d’expressió ha d’existir «sense tenir en compte les fronteres». Bona part dels acords sobre els drets humans s’han redactat amb paraules com: «Nosaltres, l’estat A o B, jurem solemnement que respectarem els drets X i Y dels nostres ciutadans (o residents) dins de les nostres fronteres». Aquest article diu: «Permetrem que circulin les idees i la informació dins i fora d’aquestes fronteres!». Una afirmació ben agosarada el 1948, quan tot just naixien les primeres retransmissions internacionals, i Internet encara era ciència-ficció. Avui dia, els governs han de fer grans esforços si volen impedir que la informació i les idees travessin les fronteres. I n’hi ha molts que ho intenten.

2

Defensem Internet i totes les altres formes de comunicació contra la usurpació il·legítima dels poders públics i privats.

La llibertat d’Internet

Gràcies a Internet, molts de nosaltres som molt més lliures i més capaços d’expressar-nos i de rebre i transmetre informació i idees. Aquesta llibertat no és ni perfecta ni segura. Els delinqüents, els terroristes i els pedòfils en fan mal ús. Els governs i les grans companyies la limiten, de vegades de forma il·legítima, d’altres, no. Nosaltres, ciberciutadans, hem d’estar alertes a la usurpació il·legítima d’Internet i de totes les altres formes de comunicació.

L’arquitectura de la neutralitat de la xarxa

Els enginyers i els visionaris que van crear Internet van dissenyar la xarxa de manera que els «paquets» d’informació poguessin viatjar a través del món, de l’ordinador A a l’ordinador B, per mitjà de milers de rutes alternatives. Van proclamar el end-to-end principle, (principi d’extrem a extrem), que presenta diverses variants però que bàsicament suggereix que la xarxa porta els paquets de dades d’un extrem a l’altre indiscriminadament. La complexitat, la discriminació i les opcions intel·ligents haurien de concentrar-se als extrems de la xarxa. El que ens fa falta és el que alguns pioners van anomenar dumb pipes (xarxes utilitzades per transferir bytes sense restriccions).

A partir d’aquesta idea es va elaborar un principi més general conegut amb el nom de «neutralitat de la xarxa», darrere el qual hi ha complexes qüestions tècniques sobre el que es coneix amb el nom d’«arquitectura d’Internet». La versió més radical de la neutralitat de la xarxa implica que no hi hauria d’haver cap tipus de discriminació. Tant si es tracta d’un senzill missatge de correu electrònic com d’una pel·lícula pornogràfica que consumeix una gran quantitat de banda ampla, els proveïdors d’Internet —que són els qui en realitat posseeixen i fan funcionar la infraestructura física d’Internet, inclosos els cables terrestres i els submarins— haurien d’oferir aquest contingut de forma equitativa, sense por ni favoritismes. Altres versions més matisades de la neutralitat de la xarxa tenen en consideració una «gestió raonable del tràfic», però no permetrien que operadors de xarxes com ara Comcast o Verizon excloguessin o frenessin ofertes (com ara canals de TV per cable) que competissin amb d’altres en els quals ells tinguessin algun interès comercial. Tampoc no haurien d’afavorir aquelles ofertes per les quals d’altres pagarien més.

En aquesta xarxa mundial, gestionada gairebé tota per poders privats, hi ha una tensió constant entre la neutralitat a la xarxa i l’ànim de lucre. Si voleu entendre més bé aquest tema tan complicat, podeu donar un cop d’ull a aquesta explicació de l’especialista en dret cibernètic, Larry Lessig; llegir aquesta provocativa ressenya  d’Evgeny Morozov; o bé, per aprofundir més, fer una ullada als dos llibres que esmenta a la ressenya: The Master Switch, de Tim Wu, i Internet Architecture and Innovation, de Barbara van Schewick.

Mai no es va preestablir com s’havia de desenvolupar Internet. Si l’haguessin inventat els militars russos o els aiatol·làs iranians, hauria estat ben diferent; de fet, ho hauria estat tant que potser no el reconeixeríem. Tampoc no s’ha preestablert que hagi de ser així sempre. Hi ha molts estats i moltes companyies, en bona part per raons polítiques comercials respectivament, que ja han s’han allunyat del somni original. Encara que la majoria de nosaltres no ens n’adonem, hi ha una lluita de poders darrere les nostres pantalles i dins dels nostres dispositius mòbils. Si volem que la comunicació electrònica ens doni tota la llibertat d’expressió possible, hem d’entendre què passa.

El paper dels governs

La majoria de nosaltres hem sentit parlar de la censura per mitjà de «tallafocs» nacionals. La informació i les idees entren en un país a través dels cables i de les xarxes sense fils d’un nombre limitat d’intermediaris: proveïdors d’Internet (ISP), companyies telefòniques, etc. Els governs els diuen: «Bloquegeu això, filtreu allò altre. Si no ho feu, podreu ser processats o obligats a tancar». A la versió més òbvia de bloqueig, que jo he experimentat a l’Iran, un senyal d’advertència, un triangle com els senyals de perill de trànsit, apareix a la pantalla i t’adverteix que aquest lloc web ha estat bloquejat. A la Xina, l’Aràbia Saudita, al Pakistan o a Turquia reps una varietat de missatges diferents, més o menys eufemístics. Si trobeu que un lloc web està bloquejat en un indret determinat, podeu informar-ne al web Herdict, i comprovar si hi ha altres persones que també s’hi han trobat.

Però el bloqueig directe només és la forma de control més evident. Avui dia, els estats tenen mètodes més sofisticats. Mostren versions alternatives, sovint falses o deformades, als primers resultats de la teva cerca i t’omplen la safata d’entrada. Organitzen atacs de «denegació de servei» contra webs que no els agraden. Legalment o il·legalment aconsegueixen accedir a comptes de correu electrònic, espiar les cerques, vigilar què diuen els usuaris i a qui. I després, exactament com en els temps d’abans, poden empresonar la gent per haver intercanviat informació i haver dit el que pensava.

Els governs democràtics occidentals denuncien aquestes pràctiques. El Govern dels Estats Units oficialment dóna suport  al desenvolupament de tecnologies ideades per a eludir els tallafocs de països autoritaris. Tanmateix els mateixos governs occidentals bloquegen, filtren i espien els usuaris de telèfons i d’Internet amb fins, segons ells, bons: prevenir atacs terroristes, combatre el ciberdelicte, aturar els pedòfils, protegir la privacitat i, en el cas de molts països europeus, censurar el discurs de l’odi. De vegades la mà dreta del govern lluita contra allò que fomenta la mà esquerra. WikiLeaks va fer servir Tor, una tecnologia d’elusió finançada en part pel Govern dels Estats Units que va permetre als informadors de divulgar secrets del mateix Govern.

El paper de les companyies

Però no es tracta tan sols dels poders públics. Les tecnologies de la comunicació s’han desenvolupat de manera que un nombre relativament petit de companyies privades (o semiprivades) també tenen molt de poder per determinar el que podem o no podem veure, llegir o sentir. Google i Facebook, Baidu i Rostelecom, Comcast, Microsoft, Verizon, China Mobile, Apple: totes aquestes companyies posen límits al que poden rebre i transmetre els seus usuaris. En part ho fan com a resposta a les lleis o disposicions polítiques dels països en els quals són presents, unes lleis i disposicions a les quals unes companyies s’adapten més bé que d’altres. (El 2004, l’oficina de Yahoo a Pequín va donar a les autoritats xineses la informació sobre els correus electrònics —nom real i contingut— d’un periodista que es diu Shi Tao; per consegüent, el periodista va ser sentenciat a deu anys de presó.) Però aquests poders privats també actuen segons els seus propis valors, criteris editorials i interessos comercials. Pel que fa a la llibertat d’expressió mundial, és més important el que faci Google que no el que pugui fer Alemanya.

En el cas del conflicte entre dos gegants com Google i la Xina, Google va aparèixer com el defensor de la llibertat d’expressió contra el poder polític opressiu. Tanmateix, en tant que el motor de cerca predominant en molts països —fixeu-vos que en anglès ja no diuen «fer una cerca», sinó «googlejar»—, Google té un enorme poder potencial per limitar o tergiversar la llibertat d’expressió. Actualment, per exemple, com a mesura proactiva, censura la pornografia infantil i ajuda els organismes encarregats de fer complir la llei a seguir la pista dels pedòfils. La majoria de nosaltres podem pensar que això és bo. Però què passaria si d’aquí a uns quants anys, uns altres dirigents de Google decidissin empaitar un grup diferent de persones, potser un col·lectiu que no agradés al Govern dels Estats Units? L’escriptor nord-americà Eli Pariser cita les paraules d’un enginyer de motor de cerca de Google que fa una reflexió sobre el famós lema de la companyia «No feu mal». «Procurem no fer mal, però si volguéssim, en podríem arribar a fer molt».

Hi ha moltes altres maneres en què els poders privats poden delimitar (i delimiten) o afectar la nostra llibertat per comunicar-nos per mitjans electrònics. Per exemple, ofereixen tractes pels quals les persones poden pagar perquè les seves idees, els seus missatges o els seus productes siguin transmesos més de pressa que els d’altres persones, o perquè apareguin més amunt a les nostres pantalles. I un defensor del lliure mercat podria dir: quin mal hi ha en això?

Encara que creguem que el nostre mòbil, el nostre llibre electrònic, el nostre IPhone, el nostre portàtil són realment nostres, el fabricant i/o l’operador encara tenen accés remot a l’aparell i poden veure’n i guardar-ne informació, mentre nosaltres dormim. Un dia de juliol del 2009, uns clients d’Amazon.com van descobrir que el seu exemplar de 1984 de George Orwell senzillament havia desaparegut del seu llibre electrònic. (Potser estaven llegint el famós passatge del «forat de memòria», on s’enviaven documents per ser destruïts per ordre del Gran Germà.) Aquestes companyies d’informació i comunicació també tenen enormes quantitats d’informació molt personal nostra. Si voleu saber més coses sobre el perill per a la nostra intimitat que això suposa, vegeu la discussió sobre el Principi 8.

Quines restriccions són legítimes?

Només el ciberutòpic més llibertari defensaria  que no hi hauria d’haver cap restricció. Per exemple, avui dia hi ha un consens gairebé universal per bloquejar l’accés als llocs webs que fomenten el maltractament als infants. El ciberdelicte és un negoci que avui dia mou milers de milions de dòlars, i que s’aprofita del caràcter obert d’Internet. Els terroristes recluten gent en línia.

Així doncs, l’esborrany del nostre segon principi no condemna totes les restriccions, sinó que se centra curosament en les intromissions il·legítimes. Però on cal traçar la línia que separa el que és legítim del que és il·legítim? Al capdavall, no pocs xinesos consideren que el control d’Internet que fan les autoritats del seu país pel bé de «l’harmonia social» és una cosa positiva. Qui ha de traçar aquesta ratlla? I com? Fins a quin punt podem confiar que unes companyies poderoses amb ànim de lucre s’autocontrolaran? Fins a quin punt podem refiar-nos dels sistemes legals de cadascun dels estats sobirans?  Quin paper haurien de tenir els organismes internacionals? És correcte que qui s’encarregui d’assignar noms de domini sigui una empresa sense ànim de lucre enregistrada a Califòrnia i anomenada ICANN, en comptes d’una organització intergovernamental?  El Fòrum sobre la Governança d’Internet de les Nacions Unides només és un munt de xerrameca? Si voleu una anàlisi detallada i matisada de les qüestions relacionades amb la llibertat d’expressió a Internet, podeu llegiu aquí l’informe del relator especial de les Nacions Unides Frank La Rue.

Nosaltres, els ciberciutadans

Com tots els altres principis que us proposem, aquest comença amb un «nosaltres» i suggereix que nosaltres, ciutadans i ciberciutadans del món, podem fer-hi alguna cosa. «Nosaltres defensem…». Però, com? En primer lloc, hem de comprendre què passa en aquest entorn. Hi ha uns quants llocs excel·lents en línia. Proveu, per exemple, el lloc web del Berkman Centre de la Universitat Harvard, l’Electronic Frontier Foundation (EFF), l’Open Net Initiative, el projecte Chilling Effects i l’European Digital Rights Initiative.

Després hem de decidir quins creiem que haurien de ser els límits de la llibertat d’expressió en línia o per telèfon. Això vol dir descobrir què en pensen els altres, discutir amb ells i veure en què estem d’acord i en què encara no hi estem. Aquesta és la finalitat d’aquest lloc web.

Si creiem que una cosa no és correcta, podem exercir pressió sobre els nostres governs perquè canviïn les lleis, regulacions i pràctiques. També podem provar d’influir en els organismes internacionals que en teoria regulen aquestes coses. D’altra banda, hi ha una gran quantitat de bones ONG que analitzen aquestes qüestions i fan pressió tant sobre els governs com sobre els organismes internacionals. Trobareu una extensa llista d’aquestes organitzacions de diversos països, així com també actualitzacions sobre els darrers esdeveniments, a IFEX.

També és important que fem sentir la nostra influència en els poders privats. Al capdavall, nosaltres som clients seus. Si no utilitzéssim mai els seus serveis, no existirien. De vegades, per fer-ho només cal triar les opcions que ells mateixos ja ens donen i que estan amagades en algun lloc del menú de preferències. Però també podem fer pressió pública, com ara la resposta dels usuaris que va obligar Google a canviar els aspectes intrusius de Google Buzz (i més endavant a incloure’l a Google+), o la que va forçar Facebook a abandonar Beacon (sistema publicitari pel qual altres webs exteriors tenien accés a les dades d’aquesta xarxa social). Una altra cosa que podem fer és canviar de proveïdor d’Internet i fer públics els motius pels quals ho fem.

A més hi ha aspectes tècnics que podem utilitzar nosaltres mateixos. El web EFF ofereix uns quants suggeriments molt bons en aquest sentit. El Berkman Centre està treballant en un projecte per garantir que la informació que pengem en línia no la puguin fer «desaparèixer» els poders públics o privats que no l’aprovin —per exemple establint acords mutus perquè cadascuna de les parts tingui una còpia del contingut. A Internet, així com a totes les formes de comunicació, hi intervenen grans poders, públics i privats, però els milions d’usuaris d’Internet també conformen un gran poder.

3

Exigim i creem mitjans de comunicació oberts i diversos per poder prendre decisions ben fonamentades i  participar plenament en la vida política.

Mitjans de comunicació i bon govern

Aquesta és una de les raons principals per les quals necessitem la llibertat d’expressió. Com podem prendre bones decisions sobre qualsevol tema si no en coneixem els fets destacats i no sentim els arguments dels altres? Com podem construir comunitats fortes i autònomes si no escoltem les veus que representen a tots els que hi viuen?

Llibertat d’expressió i bon govern

«Fer callar la gent és pitjor que aturar el curs d’un riu», diu el duc Zhao al rei Li de Zhou en el Tractat Xinès sobre els Estats, del segle iv a.C. «Digueu-li la veritat, encara que l’ofengui», aconsella Confuci a les Analectes [14:22]. La república medieval autònoma russa de Nóvgorod tenia un consell rector anomenat veche, mot que deriva de l’arrel eslava que vol dir «discurs» —de la mateixa manera que el terme «parlament» deriva del mot francès parler. A la història de molts països i civilitzacions hi trobem la idea que un bon govern depèn de la possibilitat d’expressar-se lliurement i sense por.

Tanmateix, van ser els ciutadans de la petita ciutat estat grega d’Atenes els primers que, fa uns 2.500 anys, van relacionar la llibertat d’expressió amb la idea revolucionària que el poble s’hauria de governar ell mateix. En van dir democràcia, que en grec vol dir «govern del  poble» (demos = poble, kratos = govern). Van portar a la pràctica aquesta nova forma de govern reunint-se en un «espai d’assemblea». Un herald preguntava: «Qui vol adreçar-se a l’assemblea? Llavors, qualsevol home lliure podia alçar-se, expressar el que pensava i proposar una mesura d’interès públic. En una assemblea, hi solien assistir fins a uns 8.000 dels aproximadament 30.000 homes lliures de la ciutat.

Sí, només hi anaven els homes lliures. Els homes que no ho eren i les dones van haver d’esperar-se dos mil anys més. Així i tot, els atenesos van ser els primers a crear dos conceptes molt importants: el de parrhesia i d’isegoria. Per parrhesia, que deriva de pan-rhesia, la capacitat de dir-ho tot, volien dir que el poble hauria de ser lliure i no tenir por de dir ben alt el que creu que és veritat. Isegoria volia dir que tothom hauria de tenir el mateix dret de parlar i de ser escoltat. Aquests dos conceptes, en els quals ara s’inclouen totes les dones i tots els homes, continuen sent fonamentals per a la llibertat d’expressió dels nostres temps.

Què són els mitjans de comunicació?

Hi ha llocs en què la gent corrent pot parlar amb llibertat i directament amb els altres: al seu barri, al seu poble, a l’escola o a les assemblees universitàries. Però la majoria de les nostres comunitats, i no cal dir els nostres estats, són massa grans perquè tothom pugui trobar-se amb els altres, escoltar a qualsevol que vulgui parlar i després prendre una decisió per mitjà del vot. Així doncs, ens refiem del que anomenem mitjans de comunicació, és a dir, intermediaris, canals de comunicació.

Durant més de cinc segles, des que Johannes Gutenberg va inventar la premsa al segle xv a Alemanya, aquests mitjans van ser sobretot paraules i imatges impreses sobre paper: llibres, pamflets o diaris. El 1791 la primera esmena a la Constitució dels Estats Units fa una menció especial a l’invent de Gutenberg. Diu: «El Congrés no farà cap llei…. que limiti la llibertat de paraula, ni de premsa». Al segle passat, la ràdio i la televisió van arribar a un públic més ampli. Dels homes i les dones que escrivien i transmetien per aquests mitjans en van dir periodistes.

Avui dia, qualsevol que tingui accés a Internet o a un telèfon mòbil pot difondre paraules, imatges, informació i idees. En aquest sentit, tots ens podem dir periodistes i redactors. Aquests últims anys, sovint, els qui han divulgat notícies, com les dels terratrèmols a la Xina i a Turquia, han estat microbloguers i usuaris anònims de les xarxes socials. Es va concedir el premi George Polk, un dels premis més prestigiosos en periodisme, a un vídeo anònim de quaranta segons de la mort de la manifestant iraniana Neda Aghan-Soltan. Un tribut al ciutadà periodista desconegut.

Avui dia molts de nosaltres podem accedir a molts més dels continguts que ofereixen aquests mitjans. Fa trenta anys, la majoria dels ciutadans dels països desenvolupats rebien les notícies (i algunes de les seves opinions) d’un diari i d’uns quants canals de televisió i emissores de ràdio. Ara qualsevol que tingui accés regular i no censurat a Internet pot accedir a milers de fonts, diaris i canals, només fent un clic amb el ratolí. Entre altres exemples podem citar Livestation (anglès i àrab), Current TV (anglès), i LiveJournal i TvTube (diverses llengües).

Fins a quin punt són diversos els nostres mitjans de comunicació?

Aquesta abundància tan gran de mitjans de comunicació i, per tant, de veus humanes que aquests mitjans ens permeten sentir, ofereix una possibilitat sense precedents de fer un ús positiu i —en el sentit més ampli— polític de la llibertat d’expressió. Tanmateix, encara som molt lluny d’aprofitar tot aquest potencial. A la pràctica, la majoria de les persones d’aquest planeta encara estan informades i influïdes per un nombre limitat de mitjans de comunicació, i en cada país hi ha un nombre reduït de canals de televisió que tenen un paper crucial. Tant els poders públics com privats determinen i limiten el que rebem i transmetem: sigui l’estat, les companyies de telecomunicacions, els aiatol·làs de l’Iran, Silvio Berlusconi a Itàlia o Rupert Murdoch a la Gran Bretanya.

I encara no hem parlat dels nombrosos llocs on els periodistes (inclosos els ciutadans periodistes) són censurats, intimidats, empresonats o morts a trets només perquè intenten «buscar la veritat a partir dels fets» (com fa el proverbi xinès) i després dir aquesta veritat al poder.

Aquí tenim una eina útil creada per investigadors europeus que ens ajudarà a mesurar fins a quin punt els mitjans de comunicació del nostre país són oberts i diversos. Aquests investigadors distingeixen almenys sis àrees de «pluralisme mediàtic», que és el terme tècnic que se sol fer servir. Per exemple, hi ha diversitat en el control i la propietat dels mitjans? O la televisió, la premsa i Internet estan controlats  per l’estat o bé per uns quants magnats dels mitjans i empreses? A Mèxic, per exemple, el mercat de la televisió nacional està controlat per només dues companyies, Televisa i Azteca. Tots els grups ètnics, religiosos i lingüístics del nostre país estan ben representats en els mitjans? (La resposta gairebé a tot arreu és «no»). I ben mirat, per què ens hem de fixar només en els diversos col·lectius del nostre país? Què passa en relació amb les notícies i imatges de la resta d’aquest planeta interconnectat?

A banda d’això, cal plantejar-se el tema crucial del pluralisme polític. Hi ha cap partit, tendència o grup d’interès que controli massa els mitjans? Que potser tots els canals de televisió o diaris tenen una orientació política concreta? Té importància, això, si totes les principals orientacions polítiques tenen ampli accés als canals de televisió i a les emissores de ràdio, als diaris i als llocs web? El lema del Fox News Channel de Rupert Murdoch als Estats Units és «Fair and Balanced» (Just i equilibrat), però a la pràctica la Fox no en té res, de justa i equilibrada. Pensem que això és correcte, sempre que tinguem accés a altres canals que siguin igual d’injustos i desequilibrats però des del punt de vista contrari?

O hauríem d’aspirar al que de vegades s’anomena «imparcialitat»? Això no vol dir objectivitat científica, que és impossible quan es tracta d’afers humans, sinó intentar seriosament a) separar els fets dels comentaris, la transmissió de notícies de l’expressió d’opinions i b) oferir en el mateix espai, sigui un canal de televisió, un diari o un lloc web, una representació justa d’opinions contràries sobre qualsevol tema present en la societat més àmplia.

Regulació i autoregulació

Fins i tot les democràcies liberals consolidades tracten aquest tema de formes molt diferents. També es distingeixen en les qüestions que han de ser regulades per l’estat, els tribunals o les autoritats públiques, i en les que són regulades pel mercat i la societat. Per exemple, la Gran Bretanya ha permès fins ara que la premsa s’autoregulés, però en canvi sotmet la ràdio i la televisió a la regulació pública per mitjà d’un organisme autoritzat, l’Ofcom (Office of Communications). L’home que durant molts anys es va encarregar de controlar el contingut editorial de les retransmissions britàniques comenta:  «Cada vegada que anava als Estats Units pensava que si l’equivalent a l’Ofcom d’aquell país, la Federal Communications Commission, alguna vegada obligués els seus periodistes a ser imparcials, aniria a judici per haver vulnerat el dret de la llibertat d’expressió. El que a la Gran Bretanya està protegit per la llei als Estats Units és il·legal».

A l’Índia hi ha un debat encès sobre si n’hi ha prou que els mitjans de comunicació del país, que no tenen cap restricció i són molt caòtics, s’autoregulin. El president del Consell de Premsa acusa els mitjans del seu país d’anar contra les persones. Fins i tot el redactor cap del diari The Hindu, N  Ram, diu: «Ens fa falta algun tipus d’autoritat disciplinària. L’autoregulació, sola, no és efectiva».

Cada país fa les coses d’una manera diferent, i la manera de fer-les canvia amb el pas del temps. No hi ha un únic mètode «correcte» universal. El que importa és el resultat: uns mitjans de comunicació oberts i diversos. Per això hem d’analitzar i fer pressió sobre els mitjans, perquè hi hagi més obertura, diversitat, representativitat, precisió, profunditat i coratge.

Ara tots som periodistes

Avui dia no ens hem de limitar a demanar mitjans de comunicació millors i més oberts i diversos. En podem desenvolupar nosaltres mateixos. Per això, l’esborrany d’aquest principi diu: «Exigim i creem…». No tenim la revista que volem?, doncs la creem nosaltres. És cert que s’han dit una gran quantitat de ximpleries ciberutòpiques sobre això. La majoria dels qui escriuen blogs, tuitegen o «parlen» per Internet i dispositius mòbils són veus solitàries que habiten obscurs racons de la Torre de Babel. Són molts els usuaris que arriben a molt poca gent. I d’altra banda, els qui arriben a molts encara són un nombre relativament reduït.

Així i tot, hi ha prou exemples d’iniciatives individuals que realment se’n surten i arriben a molta gent de maneres que no haurien estat mai possibles abans de l’era d’Internet. Heus aquí uns quants exemples: l’increïble OhmyNews, de Corea del Sud, feta gairebé tota per ciutadans periodistes. La pàgina de Facebook «We are all Khaled Said», creada per Wael Ghonim, que va encendre l’espurna que va donar lloc a les protestes a Egipte que van fer caure Hosni Mubarak. Drudge Report, als Estats Units. El bloguer xinès Han Han. Bloguers russos com Alexei Navalny, que denuncien la corrupció a les altes esferes.

Si en coneixeu algun altre bon exemple, afegiu-lo aquí, explicant per què creieu que hauria d’afegir-se a la llista «Creem».

Contra les bombolles de filtració i el pensament gregari

Hi ha una altra tendència en la qual hem de vigilar que els mitjans de comunicació siguin oberts i diversos. A hores d’ara ja hi ha força proves que demostren que Internet pot fomentar versions falses o tergiversades de la realitat. Una persona una mica desequilibrada pot trobar en línia unes altres 937 persones al món que creuen que Che Guevara encara és viu i que el formatge d’Edam causa càncer. Es tanquen en el que Cass Sunstein anomena un information cocoon (capoll d’informació) i no paren de reforçar-se mútuament la visió falsa i sovint perniciosa que tenen del món, en una espiral descendent de pensament gregari en línia.

Hi ha qui afirma que aquesta tendència s’anirà consolidant a causa de la personalització cada vegada més gran dels motors de cerca, les pàgines web i les aplicacions per a mòbils, fomentada pel desig doble de les companyies d’oferir un servei més personalitzat als clients i de passar aquests clients seleccionats amb cura als anunciants que paguen. Quan tots nosaltres estiguem envoltats de la nostra petita bombolla de filtració, ja no compartirem cap esfera pública amb els altres. En comptes de trobar-nos per bescanviar dades i opinions, en una fantàstica versió global de «l’espai d’assemblea», tots ens estarem asseguts en les nostres petites cabines portàtils i individuals, respirant només el mateix aire que els que pensen com nosaltres.

Aquest és el perill. Però això no és motiu per desesperar-se. No som objectes atomitzats i passius d’una força irresistible anomenada «mitjans de comunicació». Podem educar-nos a nosaltres mateixos i als nostres fills per entendre el funcionament dels mitjans de comunicació i d’Internet, i així prendre consciència d’aquests efectes i saber evitar-los. Podem donar suport a les publicacions en línia, als agregadors i als llocs web intel·ligents, que combaten aquest efecte oferint un ampli ventall de punts de vista contraris. Podem fomentar recursos com FactCheck.org, que distingeix els fets reals dels inventats. Podem treballar per millorar encara més Viquipèdia.

Al capdavall, el món postGutenberg ens dóna unes oportunitats sense precedents per crear els mitjans de comunicació oberts i diversos que necessitem.

4

Parlem obertament i amb civilitat sobre tot tipus de diferències entre els humans.

Viure amb la diferència

La majoria de nosaltres tenim contacte amb una diversitat de persones més gran que la que van conèixer els nostres avantpassats. Hi entrem en contacte virtualment, per mitjà d’Internet i de telèfons mòbils, però també físicament. Gràcies a l’avió i a les migracions massives, les grans ciutats com Londres, Hong Kong, Dubai i Toronto són plenes d’homes i dones de tots els països, religions i entorns socials. Potser, en conjunt, no hi ha una diversitat humana més gran al planeta  —de fet, probablement és menor, perquè les llengües moren i els estils de vida convergeixen—, però ara la diversitat ens és més propera. Permeteu-me que il·lustri el que dic amb una exageració: ara tots som veïns.

Conflicte i civilitat

Viure amb la diferència és difícil. Les nostres creences, els nostres valors i estils de vida, tan valorats per cadascú, no només s’oposen sinó que entren en conflicte. Això no ens hauria de fer por. El conflicte és una part intrínseca de la llibertat i és una font de creativitat. Si no hi hagués diferències, no tindríem opcions per escollir i, per tant, tampoc no tindríem llibertat. El que cal no és eliminar el conflicte, sinó garantir que n’hi hagi d’una manera civilitzada. Aquest és l’esperit de l’esborrany d’aquest principi, que és obert al debat com tots els altres. Hem de ser lliures de parlar obertament sobre qualsevol tipus de diferències humanes, però sense arribar a les mans. Per consegüent, cal que hi hagi «civilitat». Segons l’Oxford English Dictionary, «civilitat» vol dir: «Comportament o manera de parlar apropiat per a les interaccions civils» i «grau mínim d’educació necessari en qualsevol situació social».

«Discurs de l’odi» i «característiques immutables»

Bona part dels textos que s’han escrit sobre la llibertat d’expressió plantegen la qüestió de fins a quin punt la llei ha de regular el que diem, i la manera com ho diem, dels homes i les dones que són diferents de nosaltres. En anglès es fa servir l’expressió hate speech (discurs de l’odi», que s’ha definit com la manera de parlar que ataca o denigra un grup o una persona a causa de característiques suposadament pròpies del grup. L’Article 20 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics requereix que «qualsevol defensa de l’odi nacional, racial o religiós que inciti a la discriminació, hostilitat i violència» sigui prohibida. S’han escrit molts llibres i articles per intentar d’aclarir el significat exacte d’aquesta frase i per mirar d’equilibrar o reconciliar els requeriments de l’Article 19 i l’Article 20 d’aquest mateix Pacte. Hi ha moltes diferències entre el que és permès en cada país, i la línia divisòria no es pot traçar només entre els estats autoritaris i els liberals i democràtics. La majoria dels països europeus i del món angloparlant (Austràlia, Canadà, etc.) imposen unes restriccions legals més estrictes sobre el que es pot dir dels altres que no pas els Estats Units.

El fons d’aquest principi està estretament relacionat amb els temes dels tres principis següents: la llibertat de debatre sobre història, ciència i altres àrees del saber (vegeu P5), la incitació a la violència (vegeu P6) i —un tema explosiu en els nostres temps— la religió (vegeu P7). Però aquest principi es refereix directament a les declaracions o imatges que ataquen altres éssers humans o en fan generalitzacions negatives, per raó de qui són més que pel que creuen o pensen; només perquè tenen la pell més fosca, per exemple, o perquè són dones, o perquè van néixer al si d’una família o tribu concretes. Als Estats Units en diuen «característiques immutables», però, si ho analitzem més detingudament, veurem que hi ha característiques més immutables que d’altres. Sovint es compara la religió, que podem canviar, amb la raça, que és immutable. Però fins a quin punt és clara aquesta distinció? És cert que no podem canviar el color de la pell, però com Paul Gilroy, entre d’altres, ha argumentat, el terme «raça» és un concepte social. Durant dècades, una mateixa persona classificada (tant si ens agrada com si no) de «negra» als Estats Units podia ser «blanca» al Brasil. Així doncs, és cert que la «raça» forma part de la llista de trets inequívocament immutables, i que la «religió» pertany a la llista dels mutables? Quines creieu que són les «característiques immutables»?

Per llei o pel costum social?

Aquest quart principi, com els altres, suggereix que seria bo que calgués el mínim de restriccions legals i que ens regíssim més per eleccions lliures fetes com a veïns adults, en tant que ciutadans i ciberciutadans. Intentar imposar la civilitat per llei té molts desavantatges. Tenint en compte la complexitat de les identitats de les persones a la societat mixta d’avui dia, és molt difícil definir exactament què hauria o no hauria de ser prohibit. A cada país, la legislació és plena de termes poc clars com ara «incitació» (Gran Bretanya), «discurs amenaçador» (Dinamarca) o «provocació» (Espanya). Els defensors d’aquest tipus de legislació afirmen que només s’ha aplicat en els casos més extrems, i en d’altres que no eren tan extrems (vegeu el nostre estudi de cas aquí). En el millor dels casos, s’ha aplicat de forma selectiva, en el pitjor, s’ha fet gairebé de forma aleatòria. Com que no se sap on s’ha de marcar el límit, aquesta incertesa legal té un efecte esfereïdor. Si anem en aquesta direcció, ens trobarem constantment davant la possibilitat que se’ns acusi d’aplicar un doble criteri. Si es protegeix la raça, per què no la religió? I si s’empara la religió, per què no la sexualitat? Si es refereix als jueus i cristians, per què no als musulmans? Si afecta els musulmans, per què no les lesbianes? I si es té en compte les lesbianes, per què no els vells? Quan l’estat pretén satisfer totes les objeccions, això té un efecte crida, i cada vegada s’hauran d’incloure més individus i grups. Aquesta reacció pot ser una resposta a una persona liberal que lluita per la igualtat davant de la llei, però també pot respondre a pressions d’uns grups concrets.

Seguint aquesta lògica, com més diversa sigui la societat, més tabús hi haurà. Al capdavall, s’arriba al criteri exhaustiu que recull la Secció 153A del codi penal de l’Índia, segons la qual es pot condemnar fins a tres anys de presó qualsevol que «per mitjà de paraules, escrites o pronunciades, o per mitjà de signes o de representacions visibles o qualsevol altra forma, promogui o intenti promoure, per motius de religió, raça, origen, residència, llengua, casta o comunitat, o per qualsevol altre motiu, la discòrdia o sentiments d’enemistat, odi o animadversió entre diferents grups religiosos, racials, lingüístics o regionals…» (la cursiva és meva). Aparentment, això podria semblar una recepta d’allò més moderna per a la multiculturalitat, però, de fet, es remunta als temps de l’Imperi britànic, a un codi penal redactat per l’historiador Thomas Babington Macaulay. La lògica en què es basava era la de l’opressió colonial: Frenar l’agitació de la població autòctona, tenint el poder per empresonar qualsevol per haver dit qualsevol cosa ofensiva als altres. Privant que la gent expressi públicament aquests pensaments o emocions, no se’ls priva de pensar o sentir d’aquella manera, sinó que aquells pensaments i sentiments queden soterrats endins, on es van covant fins que tornen a emergir adoptant formes encara més pernicioses.

Sentir-se ofès

Aquesta legislació també té l’efecte pervers d’animar la gent a sentir-se ofesa. Volem ser del tipus de persones que s’ofenen constantment? («És senyal d’una posició dèbil, no pas forta

—observa l’escriptor sud-africà  JM Coetzee—, el fet que algú, davant d’un desafiament, se senti ofès.») Volem educar els nostres fills perquè es considerin unes víctimes? Encara que penseu que s’hauria de fer servir la llei d’una manera simbòlica, expressiva, per «enviar un missatge», és aquest el missatge que s’ha d’enviar? O ens estimem més que els nostres fills creixin comprenent que a qui rebaixa un insult sense fonaments, sigui racista, sexista, nacionalista o discriminatori vers la gent gran, és la persona que profereix l’insult, no pas la persona a qui va adreçat. En anglès hi ha la dita «sticks and stones may break my bones, but words can never hurt me», que vol dir «els pals i els rocs em poden trencar els ossos, però les paraules no em poden fer mal», (semblant a la nostra dita «Brams d’ase no pugen al cel»). En sentit literal, la dita anglesa és falsa, perquè les paraules poden fer molt de mal. Però si ens la prenem no pas com una descripció, sinó com una prescripció, hi veurem un sentit ben diferent: vull ser d’aquelles persones que no se senten ofeses pel llenguatge ofensiu i denigrant. En un món en el qual cada dia estem en contacte amb la diferència, tots hem de tenir la pell més gruixuda. Tanmateix, això és més fàcil de dir si ets un home ric i poderós i pertanys a la majoria predominant, que no pas si ets una dona pobra que pertany a una minoria marginada. El nostre lema no pot ser només «hem de tenir la pell més gruixuda». Cal que també tinguem en compte la diferència entre els febles i els forts.

Cap a una civilitat sòlida

Perquè hi hagi llibertat d’expressió, hem de tenir el dret d’ofendre; això no vol dir que tinguem l’obligació d’ofendre. Hem de trobar maneres de parlar obertament de la diferència sense faltar a la dignitat humana essencial d’aquells amb qui o de qui parlem. Hi ha moltes vies per arribar a una civilitat sòlida, i varien notablement segons el context (i per això una llei general contra el discurs de l’odi no serveix per a regular aquesta forma tan complexa d’interacció humana). Bona part de l’humor, per exemple, es basa precisament en la transgressió dels límits habituals del civisme. La meitat dels acudits del món són, si es prenen en sentit literal, difamacions de caràcter ètnic o sexual. Un exemple el tenim quan Omid Djalili diu: «Sóc l’únic comediant iranià que hi ha al món, i això ja és tres vegades més que a Alemanya». De vegades la diferència entre un acudit jueu i un d’antisemita està en qui l’explica. Sense adonar-nos-en, tots adaptem els nostres criteris de civilitat moltes vegades al dia. Hi ha coses que diem amb franquesa a un bon amic al bar i que no diríem mai a taula de ca l’àvia. Els comitès, les escoles, els clubs, les fàbriques, les universitats, les oficines, tots aquests llocs tenen els seus codis formals i informals. Aquests codis solen ser més restrictius o, si més no, fan més èmfasi en la urbanitat que no pas els que fem servir en altres llocs. La majoria de les publicacions i dels llocs web tenen els seus criteris editorials i de comunitat.

Llibertat d’expressió entesa com a navegació

El filòsof Michel Foucault ens diu que el pensador epicuri Zenó de Sidó afirmava que s’hauria  d’ensenyar a parlar lliurement com una habilitat, una techné, com la medicina i la navegació. No sé quant hi ha de Zenó i de Foucault en aquesta frase, però trobo que és una idea vital per als nostres temps. En aquest món tan poblat hem d’aprendre a navegar amb la paraula, de la mateixa manera com els antics mariners van aprendre de navegar pel mar Egeu. No n’aprendrem si l’estat no ens permet treure la barca. Un bon exemple d’una comunitat que discuteix a fons les seves pròpies normes de civilitat és Viquipèdia. Nosaltres hem mirat de fer el mateix pel que fa als criteris de comunitat d’aquest lloc web. Si tots ens posem d’acord, en un debat obert i civilitzat, sobre quins han de ser els límits voluntaris i autoimposats per debatre lliurement en una comunitat o context particular, haurem fet un pas endavant cap a la llibertat d’expressió i la civilització. Què en penseu? És un tema delicat i complex. Alguns dels nostres assessors no estan d’acord amb l’argument que acabo d’exposar. Jeremy Waldron, per exemple, pensa que hi ha bons motius per defensar una legislació de l’estil de les europees i del Canadà. Feu una ullada a aquests punts de vista oposats i després, si us plau, afegiu el vostre aquí.

5

No permetem cap tabú en el debat i en la divulgació de coneixements.

Lliures per saber

La llibertat d’expressió ens ajuda a acostar-nos a la veritat. Ens permet de sentir tots els punts de vista i arguments i confrontar-los amb els nostres. Seria una imprudència comptar només amb els coneixements que rebem dels nostres temps. La història ens ofereix molts exemples d’idees que en un principi van ser titllades d’absurdes i excèntriques i que després han resultat ser certes. Fins i tot les afirmacions falses poden tenir algun element de veritat. Els músculs del cervell, com els del cos, cal treballar-los per enfortir-los.

Un món encara ple de tabús

Dir que no hi hauria d’haver tabús en el debat i en la divulgació de coneixements pot semblar obvi. Però tant els poders públics com els privats han intentat repetidament d’imposar-ne, i encara ho fan. Una de les restriccions més perdurables és la d’anteposar la Veritat, amb ve majúscula, revelada per la fe religiosa, a la veritat establerta científicament mitjançant la demostració d’hipòtesis amb proves empíriques. Probablement l’exemple més famós de la història és el de l’Església catòlica romana quan va obligar Galileu a retractar-se de la seva teoria, que deia que la Terra gira al voltant del Sol.

En els nostres temps, un imam  britànic, Usama Hasan, va rebre amenaces de mort perquè a la seva pròpia mesquita havia afirmat que l’islam era compatible amb la teoria de l’evolució. No hauria, va bromejar un dels que el van criticar, de cridar «Evolució!» en una mesquita plena de gom a gom. (Era un joc de paraules que feia referència al famós comentari del jurista nord-americà Wendell Holmes, que va dir que no s’hauria de poder cridar «Foc!» en un teatre ple de gom a gom.) En bona part del món musulmà, encara no s’ensenya l’evolució. És un tabú (vegeu P7).

Les empreses, els càrtels i les associacions professionals també han bloquejat línies d’investigació que consideren perilloses. Les companyies farmacèutiques han eliminat o han passat per alt resultats adversos de proves científiques fetes de certs medicaments en els quals han invertit grans quantitats de diners. L’autor britànic d’obres científiques Simon Singh va ser demandat  per la British Chiropractic Association per haver dit que aquesta associació fomentava «tractaments falsos» que no es basaven «en cap prova». Es van utilitzar les lleis contra la difamació per impedir un debat científic sòlid (vegeu P9).

Hi ha molts estats que també imposen zones d’accés prohibit. De vegades tenen a veure amb la protecció de la intimitat dels seus ciutadans (vegeu P8) o amb secrets oficials justificats per motius com la seguretat nacional (P10). En principi, es pot acceptar aquest argument per a algunes restriccions; el problema ve quan s’amplien aquests límits. Sovint, però, aquests tabús estan relacionats amb el coneixement d’esdeveniments públics i personalitats del passat. En aquest cas, no hi ha cap justificació.

El control del passat

Un dels exemples més escandalosos és el de certs règims totalitaris que neguen sistemàticament o que tergiversen episodis de la història vergonyosos des del punt de vista ideològic i nacional. Durant dècades, la Unió Soviètica va negar l’existència d’un protocol secret en el pacte de no agressió que van firmar el 1939 l’Alemanya nazi i la Unió Soviètica, segons el qual tots dos països es repartirien Polònia (recordo molt bé un reconegut historiador soviètic negant-m’ho a la cara); així com també va afirmar que els oficials polonesos assassinats per forces de seguretat soviètiques a Katyn el 1940, en realitat, els havien matat els nazis el 1941. Persones que havien suggerit el contrari, és a dir, que havien dit la veritat, van anar a la presó.

Avui dia, a la Xina no pots parlar lliurement ni divulgar informació sobre el que va passar a la plaça de Tiananmen el 1989. Si busqueu «Tiananmen massacre» al motor de cerca Baidu de la Xina, us sortirà aquest missatge: «És possible que els resultats de la cerca no compleixin les lleis, regulacions o polítiques  i per això no es mostren». A la república islàmica de l’Iran, no podríeu publicar una biografia crítica del fundador de l’estat, l’aiatol·là Khomeini.

No tan sols els governs totalitaris i autoritaris apliquen mesures d’aquest tipus. A Turquia un periodista va ser processat per haver fet unes declaracions crítiques sobre el fundador del país, Kemal Atatürk. Es va prohibir una biografia seriosa de Gandhi a l’estat indi de Gujarat, perquè suposadament suggeria que potser era bisexual (afirmació que l’autor diu que no va fer mai).

La negació de l’Holocaust

Algunes de les democràcies europees més liberals i més respectuoses de la llei imposen restriccions en el debat històric. A la Gran Bretanya et poden tancar a la presó per negar que els nazis van assassinar milions de jueus europeus durant la Segona Guerra Mundial, genocidi conegut sovint per l’Holocaust. La primera vegada que es va prohibir la negació de l’Holocaust va ser a Alemanya i a Àustria poc després de 1945, en una època en què hi havia una por real que el nazisme ressorgís. Avui dia la negació de l’Holocaust és considerada delicte, en un grau o altre, almenys en deu països europeus.

Sóc del parer que recordar l’Holocaust té molta importància. Fins i tot gosaria dir que per a mi és sagrat, en el sentit laic de la paraula. Crec que no tan sols el que hem fet a Europa d’ençà del 1945, sinó també el projecte més ampli de construir un ordre internacional liberal és, en el fons, un intent de garantir que una cosa així no torni a passar mai més. Però prohibir per llei que la gent negui l’Holocaust és una gran equivocació.

Hi ha un corpus aclaparador de proves històriques que desacrediten la negació de l’assassinat en massa dels jueus europeus. Si hi ha algú que no creu totes aquestes proves, aquesta persona no se’n convencerà només perquè hi hagi una llei que ho digui. A tot estirar, tindrà por de dir en públic el que pensa en privat. Quan el 2006 a Àustria es va empresonar l’historiador David Irving per haver negat l’Holocaust, es va convertir en un màrtir de la llibertat d’expressió.

L’efecte crida dels tabús i el doble criteri

Pel que fa a altres formes de discurs de l’odi, també s’hi pot observar un pervers efecte crida. Uns altres grups poden dir: «si el seu martiri s’ha elevat a la categoria de tabú sagrat, el nostre també ho hauria de ser». Això és el que ha passat a Europa.

El 1995, l’orientalista Bernard Lewis va ser declarat culpable per un tribunal francès per haver defensat que el sofriment espantós que es va infligir als armenis durant els últims deu anys de govern otomà no es podia considerar «genocidi», segons la definició que en fa el dret internacional. El 2007, un polític i periodista turc que es diu Doğu Perinçek va ser condemnat a Suïssa, on hi ha una llei que prohibeix negar que el que va passar als armenis va ser un genocidi. Mentrestant, a Turquia mateix, l’escriptor guardonat amb el premi Nobel, Orhan Pamuk, va ser jutjat per haver insinuat —en una entrevista a una revista suïssa— que el que va passar als armenis era un genocidi. Així doncs, el que per decret d’estat és considerat veritat als Alps és considerat fals per decret d’estat a Anatòlia.

Quan una ministra de justícia alemanya, amb tota la bona intenció, va impulsar un acord marc europeu que establia que tots els estats membres haurien de considerar delicte les atrocitats històriques com aquesta, va haver-se d’enfrontar a les protestes dels països de l’Est d’Europa, que deien que també s’havien de tipificar com a crim els horrors del totalitarisme comunista. El 2010, el Parlament hongarès va aprovar una llei que penalitzava la negació de l’Holocaust. Més endavant, aquell mateix any, una nova majoria d’aquell mateix Parlament va canviar la formulació de la llei per «castigar aquells qui neguen els genocidis comesos pels sistemes nacionalsocialistes o comunistes». I així successivament.

Encara hi ha un altre cas més greu d’aplicació d’un doble criteri.  Alguns musulmans diuen: «Així doncs, vosaltres —europeus, cristians, jueus, liberals il·lustrats— protegiu per llei el que és més sagrat per a vosaltres, el record de l’Holocaust, però insistiu que nosaltres, els musulmans, hem de permetre que el que és més sagrat per a nosaltres, el record de la imatge del profeta Mahoma, sigui objecte de caricatura i de burla. Hi ha una norma per a vosaltres i una altra per a nosaltres». Els fets històrics i les creences religioses no són exactament comparables, però certament tenen un punt de raó. En aquest món tan barrejat, hem de ser coherents en una direcció o en l’altra. Si fiquem tots els tabús al mateix sac, no quedaran gaires coses de les quals podrem parlar.

Aquesta posició la recolza la interpretació que el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides fa de l’Article 19, que diu clarament: «Les lleis que penalitzen l’expressió d’opinions sobre fets històrics són incompatibles amb les obligacions que el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics imposa als estats».

Que no hi hagi tabús no vol dir «tot s’hi val»

Res del que hem exposat vol dir que s’han d’acceptar ni per uns instants els falsejaments de la història o de qualsevol altra branca del coneixement. Al contrari, han de ser replicats amb energia en un debat lliure i obert. Escèptics com som, després d’un segle d’experiència amb els totalitarismes basats en la gran mentida, potser ja no compartim el magnífic optimisme de la lloa a la veritat del poeta anglès del segle xvii, John Milton: «Que la Veritat i la Falsedat lluitin aferrissadament; qui ha vist mai que la Veritat tingui desavantatge en un encontre franc i obert?» Però encara no s’ha trobat cap mètode millor per combatre la falsedat.

Això tampoc no vol dir que a les escoles finançades o reconegudes per l’estat s’hagin d’ensenyar afirmacions falses. Aquest principi no implica que s’hagi d’ensenyar el creacionisme a les escoles estatals de la mateixa manera que no aprova que els llibres de text japonesos donin una versió asèptica de la conducta de les forces japoneses a la Segona Guerra Mundial. Cada mitjà de comunicació ha de saber distingir quins coneixements ha de divulgar àmpliament. Hi ha bones raons per no posar a primera plana les instruccions per fer una bomba radiològica o per suïcidar-se. ( De fet, els enginyers del motor de cerca de Google modifiquen els suggeriments donats per mitjà de la funció d’autocompletar sobre aquest tema.) Aquestes són decisions editorials preses per poders privats.

Un principi laboriós

L’esborrany d’aquest principi s’ha redactat amb molt de compte. Només diu que no hi hauria d’haver tabús, entesos com a prohibicions absolutes imposades per un poder coercitiu per a les quals no hi ha cap alternativa lliure disponible. Un esborrany anterior deia que no hi hauria d’haver tabús en la «cerca» del coneixement. Alguns dels nostres experts van assenyalar que en la recerca tenim aquesta mena de tabús, i que probablement la civilització en depèn. Per exemple, no permetem que es facin certs tipus d’experiments amb éssers humans, com els esfereïdors experiments que practicaven els nazis. Per això ho vam canviar per «el debat i la divulgació de coneixements».

Tot i la cautela amb què l’hem redactat, el cinquè principi és laboriós. Viure amb el debat i la divulgació de coneixements lliures és difícil, com ho és viure amb la diferència.

Us presentem un exemple perquè hi reflexioneu. El 2005, com a rector d’una de les universitats més prestigioses del món, l’economista Larry Summers va expressar en una conferència acadèmica el que pensava de les raons per les quals hi havia menys dones que homes a les places de catedràtic en ciències i enginyeria. Potser va parlar sense gaire diplomàcia, però no pas d’una manera irreflexiva —a més, va repetir més d’un cop que la seva hipòtesi potser era errònia.  Aquesta conferència va suscitar una gran polèmica, i al final, va dimitir del càrrec de rector de Harvard. Evidentment, en aquest cas, el motiu no va ser només aquesta conferència, però, llegint només el que va dir Summers, a mi em sembla que és precisament el tipus de debat lliure, obert i agosarat sobre coneixements fonamentats que no hauria d’acabar amb la dimissió de ningú. Doneu-hi un cop d’ull i digueu-nos què en penseu.

Perquè com tots els altres punts d’aquest Debat sobre la Llibertat d’Expressió, l’esborrany d’aquest principi està obert a qualsevol prova contrària, contraargument i revisió. Si no fos així, estaria en contradicció amb ell mateix.

6

No fem amenaces de violència ni acceptem la intimidació violenta.

Gens de violència

El poder de la paraula ens defineix com a éssers humans. El llenguatge ens permet de gestionar les nostres diferències de maneres a les quals no tenen accés la majoria dels animals. Tanmateix, al llarg de la història, s’ha fet servir aquest poder per incitar-nos a matar altres membres de la nostra pròpia espècie. Per aquest motiu, fins i tot els més ferms defensors de la llibertat d’expressió admeten que cal que hi hagi límits en l’ús de les paraules i les imatges que inciten a la violència. Les dificultats comencen a l’hora d’establir aquests límits.

On s’ha d’establir el límit?

L’Article 20 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics diu que els estats han de prohibir «tota defensa de l’odi nacional, racial o religiós que constitueixi incitació a la discriminació, l’hostilitat o la violència».  Aquest enunciat deixa un marge molt ample per a possibles interpretacions. Els Estats Units estableixen el límit molt amunt pel que fa a la incitació a la violència. En el que es coneix com el «Brandenburg Test» (nom derivat del cas de Brandenburg contra Ohio, del tribunal suprem), la violència ha de ser intencionada, probable i imminent. Altres democràcies madures i liberals l’estableixen més avall, i tipifiquen com a delicte tant les amenaces més generals de violència com les formes d’expressió que inciten a l’odi i a l’hostilitat.

Com tot el que té a veure amb la llibertat d’expressió, molt depèn del context i del to. El pensador liberal anglès John Stuart Mill afirma que hauríem de tenir llibertat per publicar un article de premsa que denunciï que els comerciants de blat són els qui causen la fam dels pobres, però no per dir això mateix a una multitud enfurismada que s’ha aplegat davant de la casa d’un comerciant de blat. (Avui dia parlaríem de banquers inversors.) Quan els lectors del diari britànic The Guardian  veuen a la part superior de la portada: «Charlie Brooker: Executeu Simon Cowell i repartiu croissants», no ho interpreten com una incitació a l’assassinat. Saben que és una broma. Quan el dictador libi Muammar Gaddafi va amenaçar de passar per la ciutat de Benghazi «carreró per carreró» sense «clemència», tothom sabia que no era cap broma.

Un cas extrem de discurs que incita a la violència és el de la  Radio Télévision Libre des Mille Collines de Rwanda, que va encoratjar bandes d’assassins hutus a matar uns 800.000 tutsis (i hutus moderats) retransmetent sense parar missatges que incitaven a una «guerra final» per «exterminar els escarabats». Encara que penseu, segons la tradició de la primera esmena dels Estats Units, que s’ha de tenir llibertat per titllar altres col·lectius d’«escarabats» (vegeu  P4), estareu d’acord que això s’hauria d’haver aturat. La violència era intencionada, probable i imminent.

El context també és important: tenim aquells mitjans de comunicació oberts i diversos de què parlem al Principi 3? Si és així, un discurs incendiari que incita a l’odi pot ser contestat amb un discurs millor en altres mitjans influents. Per explicar l’embrutiment de Sèrbia sota el dictador electe Slobodan Milošević, un observador va comentar: «És com si durant els últims cinc anys tots els principals canals de televisió dels Estats Units haguessin estat a mans del Ku Klux Klan». Susan Benesch està elaborant un test de cinc parts per determinar quan el discurs de l’odi comença a ser el que ella anomena «discurs perillós», és a dir, discurs que probablement acabarà amb actes violents.

Parlem bàsicament de violència d’individus i de grups, no d’estats. Encara que l’Article 20 del Pacte estableix clarament que «tot tipus de propaganda de guerra ha de ser prohibit per llei», molt pocs països tenen lleis que impedeixin que els seus dirigents promoguin la idea d’anar a la guerra (tot i que n’hi ha alguns que tenen normes sobre com ha de ser aquesta propaganda).

Contra el veto de l’assassí

Com els altres principis, aquest no pretén definir amb precisió què hauria o no hauria de prohibir la llei. És una regla general que ens imposem a nosaltres mateixos per guiar la nostra conducta, i consta de dues parts. 1. No fem amenaces de violència. 2. No permetem, no acceptem la intimidació violenta ni hi cedim. Aquests punts són les dues cares d’una mateixa moneda. Si cediu davant d’una amenaça de violència, n’encoratgeu una altra. El grup B, que  creu vehentment que Y no s’hauria de dir o descriure, es dirà a si mateix: «Ah! El grup A va aconseguir aturar X amb amenaces de violència, nosaltres hauríem de fer el mateix».

A la literatura sobre la llibertat d’expressió podem trobar el terme «veto del qui interromp», que ara ja ha quedat desfasat. Si en una reunió o míting es permet a algú que interrompi cridant ben fort i llarga estona, els qui interrompen neguen al conferenciant el dret de parlar. Avui dia, cada vegada se sent a parlar més del veto de l’assassí. Fa referència a individus o grups que envien missatges senzills com aquest:  «Si dius això, et matarem». De vegades compleixen l’amenaça. Centenars d’homes i dones d’arreu del món han estat assassinats només per coses que han dit: autors que han escrit sobre la màfia, crítics i satírics de diversos règims i religions, dissidents, ninotaires, editors, novel·listes i periodistes d’investigació. Molts d’altres viuen tement alguna de les nombroses variants del vetó de l’assassí.

La intimidació i una actitud apaivagadora

Les dues parts d’aquest principi són importants. Tenim tant el deure de resistir-nos a les amenaces de violència com de contenir els qui les fan. En aquest sentit, molts dels anomenats països lliures ho han fet molt malament aquests últims anys. Una vegada i una altra han aplacat les amenaces explícites o implícites de violència —de vegades en nom del «respecte» per la religió (veure P7), la «cohesió de la comunitat», l’«ordre públic» o el «multiculturalisme»—, en comptes de combatre-les amb tota la força de la llei i la determinació d’una societat unida.

Un exemple clàssic d’aquesta actitud apaivagadora equivocada el va donar no fa gaire temps la meva editorial als Estats Units, la Yale University Press. Yale havia de publicar un llibre acadèmic molt seriós de la professora Jytte Klausen sobre les caricatures del profeta Mahoma titulat The Cartoons that Shook the World (Les caricatures que van sacsejar el món). Es va preparar un feix d’il·lustracions que reproduïen tota la pàgina del diari danès Jyllands-Posten on havien aparegut els dibuixos, perquè es poguessin veure en el context original, i també representacions anteriors de Mahoma en l’art oriental i occidental, per oferir una perspectiva històrica més àmplia. Poc abans de la publicació, la Universitat de Yale i la seva editorial van decidir de suprimir les il·lustracions. Així doncs, ara, al llibre titulat «Les caricatures que van sacsejar el món», el lector no hi pot trobar, precisament, les caricatures.

En una declaració, l’editorial citava «experts en serveis d’intel·ligència, seguretat nacional, manteniment de l’ordre públic i diplomàcia, així com reconeguts especialistes en estudis islàmics i d’Orient Mitjà», que, segons que sembla, opinaven que tornant a publicar les caricatures, l’editorial «corria el risc d’incitar a la violència». El director de la Yale University Press, John Donatich, va dir que mai no havia eludit la polèmica, «però quan vaig haver de decidir entre això o embrutar-me les mans de sang, no vaig dubtar».

Aquest argument no tan sols és confús, sinó que està totalment capgirat. No és pas la Yale University Press que hauria «incitat» a la violència, sinó aquells que (potser) haurien llançat amenaces de violència per respondre a un fet totalment raonable. No hauria pas estat en Donatich qui, si hi hagués hagut alguna acció violenta, s’hauria embrutat les mans de sang, sinó els qui haguessin portat a terme l’acte violent. La víctima no és el perpetrador. Si l’editorial d’una prestigiosa universitat no està preparada per publicar material com aquest en un estudi acadèmic, la intimidació violenta ha triomfat. Malauradament hi ha molts més exemples als mitjans de comunicació, a les arts i a les comunitats locals d’alguns dels països més lliures del món, i, no cal dir, en els que no són lliures o ho són menys.

Un exemple d’aquesta confusió és un cas de jurisprudència anglesa que data de 1882. Un grup del Salvation Army (Exèrcit de la Salvació) va ser detingut per la policia perquè volia organitzar una marxa que havia estat interrompuda violentament diverses vegades per un grup contrari, l’Skeleton Army (Exèrcit de la Calavera). El tribunal anglès va declarar que la policia havia d’haver controlat l’Skeleton Army, que era el que amenaçava de recórrer a la violència, i no pas el Salvation Army, que n’era la víctima. Aquest criteri es pot generalitzar a tots els continents de l’època actual: no atureu els exèrcits de la salvació; atureu els exèrcits de la calavera!

Coratge i solidaritat

Per a resistir-se a la intimidació violenta cal tot el rigor de la llei. Cal que la policia protegeixi els amenaçats en comptes de dir-los que callin. També cal el coratge d’individus excepcionals que han arriscat i de vegades perdut la vida per la llibertat d’expressió. Persones com la periodista russa Anna Politkóvskaia; el governador del Punjab, Salmaan Taseer; el periodista turc d’origen armeni Hrant Dink; i l’activista mediambiental brasiler Chico Mendes. No podem esmentar-los tots, però, si us plau, afegiu-ne aquí, juntament amb una explicació de per què creieu que han de formar part d’aquesta llista d’honor.

Però aquestes persones valentes no se’n podran sortir totes soles, com tampoc no podrà l’estat tot sol. Un tercer element essencial és la solidaritat de les societats i comunitats. Com més persones comparteixin el pes de la intimidació, més lleuger serà aquest pes. Quan un home, Khaled al-Johani, es va alçar tot sol per dir el que pensava a l’Aràbia Saudita, de seguida el van tancar a la presó. Quan mig milió de persones es van alçar totes plegades a la plaça Tahrir del Caire, Hosni Mubarak, instigador de la violència, va ser enderrocat.

Aquesta solidaritat no demana que estiguem d’acord amb els qui prenen la paraula. Com que els dissidents sovint tenen punts de vista radicals i incompatibles entre si, lògicament és impossible d’estar d’acord amb tots. Per exemple, si volguéssim ser coherents, no podríem corroborar, totes alhora, les idees sobre el futur de Rússia dels dos grans dissidents antisoviètics, Aleksander Soljenitsin i Andrei Sàkharov, perquè hi havia discrepàncies fonamentals entre ells; però sí que podríem adoptar una actitud solidària per a tots dos. Hi ha una frase famosa atribuïda a  Voltaire que fa: «No estic d’acord amb el que dieu, però defensaré fins a la mort el vostre dret a dir-ho». De fet, Voltaire mai no va dir això, i aquesta frase proverbial és obra d’un biògraf de començament del segle xx, però l’esperit d’aquest comentari apòcrif és del tot encertat. Ara més que mai ens fa falta aquest esperit.

Si bé hi ha un marge d’interpretació per a cada cas i cada context, aquest és un dels nostres principis més senzills. Però també és un dels més difícils de portar a la pràctica. Ens poden matar per fer-ho.

7

Respectem el creient, però no necessàriament allò en què creu.

No hi ha res de sagrat?

En aquest punt abordem una de les qüestions més difícils pel que fa a la llibertat d’expressió. Aquest principi pretén trobar l’equilibri entre el respecte essencial a la humanitat, la dignitat i l’elecció personal de cada individu creient, i la llibertat també vital de posar en qüestió les reivindicacions de qualsevol sistema, organització o grup religiós.

Religió i llibertat d’expressió

La religió sempre ha estat un problema per a la llibertat d’expressió, i viceversa. Sembla versemblant pensar que la primera gran restricció que, per pròpia voluntat, alguns grups humans van imposar a la seva pròpia capacitat per expressar-se va ser alguna cosa semblant al que ara anomenem religió. Hi ha cap cultura, de la qual tinguem coneixença, que no hagi tingut àmbits relacionats amb el sagrat o el tabú? Als països occidentals, a banda i banda de l’Atlàntic, el debat sobre la llibertat d’expressió, que va sorgir a partir del segle xvii  i que va continuar desenvolupant-se per mitjà del que a Occident es coneix per la Il·lustració, se centrava sobretot en la manera d’afrontar l’autoritat i els conflictes religiosos.

A mitjan segle xx, a Occident hi havia la creença generalitzada que la modernització portaria inevitablement a la secularització. Però mai no ha deixat d’haver-hi religions. A Europa han esclatat algunes de les polèmiques sobre la llibertat d’expressió més enceses dels nostres temps arran del triangle candent que formen l’islam, el cristianisme i l’ateisme. Només cal fixar-se en l’Índia i l’Orient Mitjà per veure com les paraules, les imatges i els símbols relacionats amb la religió poden arribar a ser motiu d’hostilitat i violència entre grups definits en part o totalment per la seva religió: jueus, hindús, sikhs, jaines, ahmadies.

Tot el que considerem sagrat és, per definició, el més important per a nosaltres. A Polònia i a Rússia, les lleis que limiten el que es pot dir sobre la religió parlen d’«ofendre els sentiments religiosos» —i els sentiments religiosos són uns dels sentiments més forts que tenen els éssers humans. Als musulmans els ensenyen que han d’estimar més el profeta Mahoma que els seus propis fills. Sentir el difunt papa Joan Pau ii quan resava a la Mare de Déu era com sentir un fill que parlava amb la seva mare. Fins i tot per a un no creient era profundament commovedor.

Al llarg de la història la majoria de societats han reforçat aquests sentiments i han enfortit el seu ordre polític i social imposant tabús. Als estats moderns això s’ha traduït en lleis contra la blasfèmia que protegeixen algunes religions, però no totes. A la Gran Bretanya, una llei contra la blasfèmia que només protegia el cristianisme no va ser revocada fins al 2008. La majoria dels països musulmans tenen lleis contra la blasfèmia que protegeixen només o sobretot l’islam. Al Pakistan, l’article 295 del codi penal estableix que els «comentaris despectius» sobre el profeta Mahoma «per mitjà de la paraula, escrita o oral, de representacions visuals o d’atribucions, suggeriments o insinuacions, directes o indirectes» seran castigats amb la mort. Una dona, Aasia Bibi, va ser condemnada a mort segons aquest article. En un gran nombre de països musulmans, aquestes mesures protectores també regulen els termes i les condicions d’Internet i dels proveïdors d’Internet.

«Difamació de les religions»?

Ara que tothom és veí de tothom, sigui físicament o virtualment, les nostres relacions poden prendre dues direccions. Podem desmuntar aquells tabús selectius que només protegeixen una o unes quantes religions predominants en un territori particular, o bé podem ampliar-los a totes les religions, segons el principi de «tu em respectes el meu tabú i jo respectaré el teu». A la Gran Bretanya, per exemple, els dirigents de la comunitat musulmana defensaven que la llei contra la blasfèmia s’havia d’ampliar perquè inclogués l’islam. En l’àmbit internacional, l’Organització de la Conferència Islàmica, una associació que comprèn 56 estats de majoria musulmana, va passar anys exercint pressió sobre les Nacions Unides perquè adoptessin uns «nous criteris normatius vinculants» que prohibissin la «difamació de les religions»

Però què s’entén per «religions»? A part de les anomenades abrahàmiques, és a dir, l’islam, el cristianisme i el judaisme, la majoria de la gent reconeixeria religions ben establertes com l’hinduisme, el taoisme, el sikhisme, el jainisme i el ioruba. També hi inclouria el confucionisme, en virtut de la seva antiguitat i pel nombre de seguidors, encara que hi ha qui qüestiona que sigui estrictament una religió.  Però què en dirien, per exemple, de la cienciologia? I de l’astrologia? Els europeus laics sovint es mofen de la religiositat ingènua dels nord-americans, però, segons una enquesta, més de la meitat dels habitants de França, Alemanya i de la Gran Bretanya diuen que es prenen l’astrologia seriosament. I què diríem de les aproximadament 390.000 persones que al cens britànic del 2001 van declarar que la seva religió era la dels «jedi»?

Qui decideix què és una religió «seriosa»? Als Estats Units, la llei tracta la cienciologia com una altra religió qualsevol; a Alemanya la cienciologia és il·legal, perquè creuen que és una secta perillosa. (De fet, els Estats Units van concedir l’asil a un practicant de la cienciologia alemany per motius de persecució religiosa.) El requisit perquè sigui considerada religió és que faci molt de temps que existeix i que tingui molts seguidors? Si és així, el cristianisme no el reunia pas al primer segle dC. O potser el requisit només és que tingui prou poder perquè la gent la prengui seriosament?

És evident que la decisió de què és religió no es pot basar en un criteri generalitzat del que és raonable. Perquè la fe, per definició, no està subordinada a la raó. Els teòlegs de moltes religions argüeixen que la raó pot sostenir i acompanyar la fe, però això és una altra qüestió. A més a més, alguns dels postulats clau de religions ben establertes es contradiuen entre si.

I què hi ha dels ateus? Que potser els seus postulats no tenen el mateix dret a ser protegits? I tant que sí, diu la Llei d’Ordre Públic de la Gran Bretanya, que defineix un «grup religiós» com un «grup de persones classificades amb relació a la seva creença religiosa o a la seva manca de creença religiosa». Per tant ser irreligiós em converteix en… religiós. Els historiadors també assenyalen que, en el cas de diverses religions, la pertinença a aquella fe no  respon a la creença sinó al compliment d’uns rituals. Es pot ser jueu, en el sentit religiós, sense creure en Déu.

No es tracta d’objeccions frívoles ni d’una «reducció a l’absurd». Les fronteres del que s’ha d’entendre per religió són tan àmplies i flexibles, i les preguntes que suscita la religió són tan importants per a l’ésser humà, que qualsevol intent d’imposar-hi límits donarà com a resultat una greu restricció en els coneixements que podem cercar (vegeu P5), en les diferències de les quals podem parlar obertament (vegeu P4) i en les opcions de polítiques públiques sobre les quals podem debatre lliurement a través de mitjans de comunicació diversos i oberts (vegeu P3).

El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides corrobora aquesta idea. La interpretació que fa de l’Article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics estipula: «Prohibir les mostres de falta de respecte envers una religió o qualsevol altre sistema de creences, per mitjà, per exemple, de lleis contra la blasfèmia, és incompatible amb el Pacte». Però aquestes mostres no poden infringir la prohibició de l’Article 20 de «l’encoratjament de l’odi religiós, racial o nacional que inciti a la discriminació, hostilitat o violència». Això deixa un marge d’interpretació ample, però el criteri no ha de ser la manca de respecte envers cap religió (ni la «difamació»).

Dues classes de respecte

Tal com hem anat repetint en la presentació d’aquests principis, no n’hi ha prou de dir que la llei no ha de prohibir aquestes manifestacions. Això no significa que hauríem de dir el que ens sembli, d’una manera insultant, sobre una cosa que és tan important per a altres homes i dones. El principi 7 se centra en l’encertada distinció que va fer el filòsof Stephen Darwall entre dues classes de respecte. Quan afirmem, ben clarament i sense reserves, que «respectem el creient», ens referim al que Darwall anomena «respecte fonamentat en el reconeixement». I quan diem «però no necessàriament allò en què creu», ens referim al que Darwall anomena «respecte fonamentat en la valoració».

Així doncs, la primera part d’aquest principi s’ha d’interpretar així: Reconec que, encara que cregueu una cosa que jo considero absurda i perillosa i en la qual m’agradaria convèncer-vos que no creguéssiu, teniu la mateixa essència humana, la mateixa dignitat intrínseca i els mateixos drets universals i inalienables que jo. Els vostres drets civils i humans, la vostra igualtat davant la llei, el respecte que mereixeu com a membres de la raça humana no haurien de ser vulnerats gens ni mica a causa del que cregueu.

Naturalment, això inclou la llibertat essencial d’opció religiosa, que l’ Article 18 del Pacte defineix com la llibertat de tenir o adoptar una religió o creença per voluntat pròpia i manifestar-la «individualment o col·lectivament, en públic o en privat, per mitjà del culte, l’observança, la pràctica i els ensenyaments».

Aquest respecte inequívoc envers el creient també pot incloure (si bé no necessàriament) el reconeixement empíric que la majoria, si no tots, dels éssers humans tenen creences que no són susceptibles a la verificació científica. S’han fet estudis cognitius i neurocientífics que suggereixen que és possible que el cervell humà tingui «integrat» un component religiós. Jo mateix he sentit el científic ateu Richard Dawkins admetre que la fe religiosa podria haver estat en el passat un avantatge evolutiu.

A més, l’experiència quotidiana dels humans fa pensar que el fet que algunes persones creguin en coses que per a d’altres són profundament falses, no les fa menys fiables com a comptables, mecànics o fins i tot (sorprenent, però cert) com a esposes i marits. Òbviament, com més irracional i erroni ens sembla el seu sistema de creences, i com més àrees de la vida envaeixen aquestes creences, més problemàtiques són. Potser no ens farà res que el nostre dentista sigui un creacionista, però no voldrem que ensenyi biologia al nostre fill. O si algú que creu que 2 + 2 = 5 fa de comptable en una empresa pot crear problemes. Però hi ha molts àmbits a la vida en què no sorgeixen aquest tipus de problemes. Podem respectar el creient encara que no respectem el que creu.

Respecte fonamentat en la valoració

El respecte fonamentat en la valoració és més difícil. És el tipus de respecte que diu: «Jo respecto la teva habilitat com a futbolista, la teva feina com a escriptor, el teu coratge com a soldat, la teva dedicació com a infermer». De manera que la segona part d’aquest principi ens demana que avaluem els postulats, els antecedents i les pràctiques actuals d’una religió. Aquesta valoració pot acabar amb un rebuig total. Tal com ho expressa un escriptor ateu: «Us respecto massa per respectar les vostres creences ridícules». Per contra, també pot portar a l’acceptació total: els postulats de la vostra religió m’han convençut tant que he decidit convertir-m’hi». En tots dos casos, hem de tenir la llibertat de poder mantenir un debat obert i sense restriccions sobre les reivindicacions de qualsevol religió, fins a la conversió a una altra fe o a l’ateisme, sense por de represàlies. En molts països del món això no és possible. Qüestionar o abandonar la religió que et van ensenyar o que predomina a la teva comunitat és motiu de sancions que van des de l’ostracisme fins a la mort.

Hi ha altres tipus de valoració menys directes que poden donar lloc a formes més matisades de respecte. Un d’aquests tipus és el que va descriure el filòsof alemany Jürgen Habermas. Quan reflexiona sobre el «reconeixement mutu, essencial per a una ciutadania compartida», Habermas diu: «S’espera dels ciutadans seglars que no excloguin a fortiori la possibilitat de descobrir, fins i tot en els postulats religiosos, continguts semàntics i intuïcions personals encobertes que poden ser traduïts i introduïts en un discurs secular». Si tradueixo el que dieu amb el vostre vocabulari religiós al meu propi llenguatge, potser descobriré que dieu una cosa amb la qual estic d’acord —o, si més no, que conté un cert grau de veritat. Aquesta idea no és nova del tot, perquè podem trobar-la en embrió al 12è edicte del rei indi Asóka, del segle iii a.C, en el qual recomana al poble que aprengui dels «punts essencials» de les altres religions.

També hi ha un tipus de veritable respecte fonamentat en la valoració que es pot separar del contingut de la creença. Pot ser que jo trobi que les teves creences, fins i tot després d’haver-les traslladat al meu propi llenguatge, són irracionals, però, així i tot, admiro la teva conducta personal i reconec que, almenys segons el que tu em dius —i qui ho pot saber més bé que tu?— la teva conducta admirable és deguda en gran part o totalment a aquestes creences. Fas coses que, segons el meu criteri, són bones, valentes, nobles, per motius que per a mi no tenen sentit. Suposem que el 99% de la religió poc nombrosa però selecta dels  que creuen que 2 + 2 = 5 fessin un extraordinari servei altruista als membres febles i malalts de la societat a la qual pertanyen, insistint sempre que ho feien perquè els ho manava la seva fe. No tendiríem a mostrar un sincer respecte fonamentat en la valoració per la seva conducta, encara que continuéssim pensant que els principis centrals de la seva fe són falsos?

Tanmateix, encara que no sentim aquest tipus de respecte fonamentat en la valoració envers la religió en si ni envers la conducta basada en aquesta fe, sí que tindrem de forma incondicional un respecte fonamentat en el reconeixement envers el creient.  Només fent aquesta distinció és possible que persones de totes les religions i de cap religió visquin juntes i en llibertat.

Això no és privilegiar una creença?

Aquest principi demana a tots els creients una cosa que per a molts és veritablement difícil: fer i mantenir la distinció entre un mateix i la creença. I també dóna peu a aquesta darrera objecció: no ens esteu demanant, de fet, que posem una creença per sobre de les altres? És a dir, la creença que d’aquesta manera tots ens entendrem bé. La creença en la virtut liberal de la tolerància exigeix que acceptem que els altres continuïn creient i actuant segons unes conviccions que nosaltres pensem que són errònies, tant des del punt de vista intel·lectual com moral.

Com pot ser correcte acceptar el que és incorrecte? Resposta: perquè hi ha un bé més gran, que és que tothom ha de ser lliure de triar com vol viure, sempre que no privi els altres de fer el mateix. La història ens ensenya que ens matem i ens coaccionem els uns als altres quan volem imposar el nostre «únic camí veritable» als altres. Així doncs, aquest no és un «únic camí veritable» qualsevol. És el camí pel qual els éssers humans poden viure seguint una multiplicitat d’altres camins veritables.

L’esborrany d’aquest setè principi, doncs, sí que situa una creença (no religiosa) per damunt de les altres. Però això no vol dir que sigui inqüestionable. Si la voleu posar en qüestió o si no hi esteu gens d’acord, comenceu aquí. Teniu la paraula.

8

Tots tenim dret a una vida privada però hauríem d’acceptar la vigilància quan és per l’interès  públic.

Llibertat d’expressió i privacitat

Imagineu que tot el que expresseu a la persona més propera a vosaltres, en els moments més íntims, fos penjat immediatament en línia perquè es veiés a tot el món. No tan sols seria un malson i una vergonya, també implicaria que no us expressaríeu amb tanta llibertat. Com sap tothom que ha viscut en un estat policial, si tens por que hi hagi algú escoltant, ja no dius el que penses. Per tant, la privacitat no és només un límit important i legítim per a la llibertat d’expressió, sinó també una condició.

Què és la privacitat? Què és l’interès públic?

L’esborrany d’aquest vuitè principi se centra en la principal raó per la qual poden envair la nostra vida privada: l’interès públic. Aleshores és quan sorgeixen les preguntes: què és la privacitat i què és l’interès públic? Les respostes no són senzilles.

Totes les cultures de les quals es té notícia han tingut el concepte de privacitat, però el que es considera privat varia segons les èpoques i els llocs. Els ciutadans decents de l’antiga ciutat romana d’Efes seien junts per defecar. A l’Alemanya actual, anar despullat als parcs públics és acceptat, mentre que en la majoria dels altres països no ho és. Cliqueu aquí per dir-nos què vol dir privacitat al vostre país.

En general, la majoria dels països europeus tenen un concepte de la privacitat més ampli que els Estats Units, i estan més disposats a restringir la llibertat d’expressió per defensar-lo. Una sentència judicial dictada en un tribunal francès el 1970 afirma explícitament que l’article sobre la privacitat del codi civil del país protegeix «el dret que té l’individu que li respectin el nom, la imatge, la intimitat, l’honor i la reputació, la biografia, i el dret que les transgressions que hagi fet en el passat siguin oblidades». Dominique Strauss-Kahn deu estar molt content. Però que els votants francesos coneguessin el passat fosc del candidat a la presidència en relació amb les dones no era d’interès públic?

La definició d’interès públic, d’altra banda, també és molt controvertida. Els directors de diaris i llocs webs sensacionalistes l’invoquen per justificar les seves últimes revelacions sobre la vida privada de futbolistes o estrelles del pop. Però l’interès públic no és el mateix que «el que interessa al públic». Si totes dues coses fossin el mateix, les celebritats no tindrien gens d’intimitat, perquè hi ha membres del públic a qui els interessen tots els aspectes de la seva vida. Aquí trobareu una discussió profitosa sobre què vol dir «interès públic». Evidentment, les persones que són figures públiques han de donar per fet que la seva vida serà sotmesa a una vigilància més gran que no pas les persones la vida de les quals pertany a l’àmbit privat.

Com passa sovint en la qüestió de la llibertat d’expressió, el context ho és tot. Si tinc relacions sexuals amb una persona adulta que no és la meva parella oficial, això és cosa meva. Però si sóc un predicador influent que constantment lloo el caràcter sagrat del matrimoni, això es converteix en un afer d’interès públic. Si un ministre de defensa té una amant, és cosa seva; si aquesta amant és l’agent d’una potència hostil, això és un afer d’interès públic. Si tinc accions d’una companyia petroliera, això és cosa meva; però si sóc un funcionari del govern i responsable d’haver adjudicat contractes lucratius a companyies petrolieres, les accions que jo tingui en aquesta companyia es converteixen en un afer d’interès públic. Si tinc una malaltia que em fa difícil fer operacions aritmètiques senzilles, és problema meu; si em presento al càrrec de secretari del meu ajuntament, això passa a ser un afer d’interès públic (però potser només per als habitants d’aquella ciutat, no de tot el món). Si vaig tenir males notes a l’escola o a la universitat, això és un assumpte privat; si em presento a les eleccions dels Estats Units, això esdevé un afer d’interès públic.

No tan sols els jutges han de decidir segons el seu criteri personal, sinó també els redactors dels diaris, els professors, els metges i tots nosaltres. Però hi ha un principi bàsic ben senzill: en cada cas cal trobar l’equilibri entre la privacitat i l’interès públic.

«La privacitat ja no existeix. Accepteu-ho.»

Tanmateix, l’era d’Internet ha transformat les condicions en què trobem aquest equilibri. Informació personal que fa quaranta anys s’hauria guardat en un o dos arxius de paper polsegosos ara es guarda en format electrònic, i si no vas amb compte i tens coneixements tècnics, aquesta informació és accessible a moltes altres persones. A més a més, ara hi ha moltes més fonts noves de dades que abans no existien: el nostre historial de cerca en línia, el telèfon mòbil pel qual es pot saber on som, els nostres missatges de correu electrònic, el registre de la nostra targeta de compra. Una companyia nord-americana poc coneguda d’emmagatzematge de dades que es diu Acxiom té, en els seus gegantins servidors de Conway, Arkansas, fins a 1.500 d’unitats de dades personals del 96% de les famílies nord-americanes i d’uns cinc-cents milions de persones de tot el món.

La suma total d’informació personal emmagatzemada als ordinadors sobre ciutadans corrents d’un país desenvolupat és molt superior a les previsions esbojarrades del Gran Germà de George Orwell. Aquestes dades (de vegades anonimitzades parcialment) són sistemàticament extretes i compartides per companyies privades per oferir-nos publicitat i serveis personalitzats, però també per lliurar-nos, com a objectius comercials, als anunciants i als proveïdors de serveis. Som usuaris, però també som usats. «Si no pagueu res —escriu Andrew Lewis (sota el pseudònim de Blue Beetle) al lloc web de MetaFilter—, no sou els clients, sinó el producte que es ven.»

L’accelerat desenvolupament de la tecnologia encara ofereix més possibilitats orwellianes. El Google Street View ha captat dones que prenien el sol als terrats del bloc de pisos on viuen creient que ningú no les veia. Google i Facebook han desenvolupat tecnologia de reconeixement facial que els podria permetre relacionar totes les aparicions d’un individu en línia. Gràcies als sistemes de posicionament GPS dels telèfons mòbils i les etiquetes d’identificació de radiofreqüències que tenen alguns dispositius, com ara les targetes Oyster de prepagament del transport de Londres, es pot seguir la pista de tots els nostres moviments físics al món, a banda de la nostra activitat en línia.

Fins i tot als països més lliures del món, algunes o totes aquestes dades són extretes i compartides per organismes governamentals que, amb el pretext de protegir els ciutadans del terroristes, els gàngsters i els pedòfils, s’han atribuït uns poders extraordinaris per realitzar intromissions encobertes. Un informe oficial del comissionat d’intercepció de comunicacions de la Gran Bretanya revela que, el 2010, autoritats públiques, des de serveis d’intel·ligència i seguretat fins a ajuntaments, van fer 552.550 peticions de dades sobre comunicacions. L’especialista en seguretat a Internet de la Universitat d’Oxford, Ian Brown, en parla aquí.

Google ha intentat treure a la llum informació relacionada amb l’abast d’aquestes peticions fetes per governs d’arreu del món al seu Transparency Report (Informe de transparència). Però als Estats Units hi ha un tipus d’ordre de seguretat nacional que obliga els proveïdors d’Internet a divulgar detalls sobre usuaris específics i al mateix temps els prohibeix de revelar fins i tot l’existència mateixa d’aquesta ordre. «Però em podeu dir almenys aproximadament quantes en rebeu?», vaig preguntar quan vaig parlar amb els responsables legals de Facebook i Twitter l’estiu del 2011. No, van confessar amb una barreja de vergonya i frustració, no em podien dir ni això.

En un sentit important, aquests poders públics i privats poden saber més coses de nosaltres que nosaltres mateixos, perquè nosaltres oblidem o rememorem selectivament bona part del passat, sobretot, sent com és la natura humana, els fragments més vergonyosos. L’ordinador ho recorda tot fredament. I això sense parlar de les fotografies i les confessions que hem penjat deliberadament a Facebook, Renren, Vkontakte o en altres mitjans de comunicació socials.

«La privacitat ja no existeix. Accepteu-ho». Aquesta va ser la dràstica conclusió a la qual va arribar un conseller delegat de Sillicon Valley, Scott McNealy, de Sun Microsystems. Com en el cas de moltes citacions famoses, potser no va dir exactament això, però de ben segur aquest era el sentit del seu comentari.

Agafem uns quants exemples del significat que poden tenir aquestes paraules. Als Estats Units, Tyler Clementi, un estudiant de 18 anys de la Universitat Rutgers, va ser filmat d’amagat pel seu company d’habitació quan tenia relacions íntimes amb un altre home. El company d’habitació va difondre a temps real el vídeo de la càmera web del seu ordinador a Internet. Consternat, en Tyler es va matar llançant-se des del pont George Washington  Bridge al Hudson. (El seu missatge de comiat a Facebook deia: «Em tiraré del pont GW, em sap greu».) A la Xina els anomenats «motors de cerca de carn humana» van identificar i empaitar una dona que es deia Wang Yu i que havia estat filmada per una amiga quan esclafava un gatet amb les sabates de taló alt que portava. Quan Google va llançar la xarxa social Buzz, una dona que feia servir el pseudònim de «Harriet Jacobs» i que vivia amagada per fugir dels pares i del marit per maltractament físic, va trobar que d’altres compartien tots els seus contactes personals de Gmail. «No és perquè sí que em preocupa la meva privacitat», va escriure al seu blog amb pseudònim. «En depèn la meva integritat física».

Què hi podem fer?

Estem disposats a acceptar-ho? Si no ho estem, què hi podem fer? Quan vau enregistrar-vos a un servei de mòbil o d’Internet, gairebé amb tota seguretat vau clicar l’ordre d’«acceptar»  d’un document legal de lletra petita titulat alguna cosa així com «Termes» o «Condicions». Vau entretenir-vos a llegir-ho? Jo no. I si ho haguéssim fet, hi hauríem trobat tot d’expressions legals i generals. (Temo que això també es pot dir d’aquest lloc web, però hem detallat amb tanta claredat com hem pogut la nostra política de privacitat aquí.)

Si creiem que la llibertat d’expressió (i una bona societat en general) necessita privacitat, hem d’entendre bé quin grau de la nostra intimitat perdem,  i queixar-nos si pensem que és massa. Encara que aquests proveïdors de servei ocupen una posició comercial dominant al nostre país, depenen de nosaltres. I de vegades n’hi ha que cedeixen davant de la pressió del públic. Les protestes dels usuaris van obligar Google a suspendre i millorar substancialment la xarxa social Buzz i finalment la va incloure a Google+, i Facebook va haver d’ enretirar el sistema de publicitat personalitzada anomenat Beacon.

Hi ha uns quants passos relativament senzills que podem fer per reduir el nombre de dades nostres que obtenen tant els organismes estatals com els «imperis de l’espionatge i de la publicitat» —com els anomena provocativament el ciberheretge Jaron Lanier—, com ara Google i Facebook. Responent en part a aquestes crítiques, Google i altres motors de cerca han simplificat la manera de fer una cerca més anònima. Electronic Frontier Foundation, pionera en aquest camp, ha dissenyat una extensió per a Firefox anomenada HTTPS everywhere, que encripta les nostres comunicacions amb un gran nombre dels llocs webs més importants. També podem fer servir el programari gratuït anomenat Tor per protegir més la nostra privacitat en línia.

Facebook i el «dret a ser oblidat»

Però què passa si en el passat hem compartit lliurement informació sobre nosaltres mateixos i ara ens en penedim? Per exemple, fotos privades al Facebook. (Facebook ara té la col·lecció de fotos més gran del món.) Suposem que ara ens avergonyim de bajanades que vam fer quan érem adolescents. Suposem que tinguem por que no ens acceptin en una universitat o en una feina per culpa del que hi ha penjat. Al capdavall, sabem que els empresaris i les universitats rastregen la informació dels candidats a Internet. Què podem fer?

La Declaració de Drets i Responsabilitats de Facebook diu que vosaltres teniu la propietat intel·lectual (PI) de les vostres fotos, però: «ens [Facebook] heu concedit una llicència d’àmbit mundial, no exclusiva, transferible, subllicenciable, lliure de drets d’autor, per utilitzar qualsevol contingut amb PI que pengeu al vostre compte, o en connexió amb Facebook (llicència PI). Aquesta llicència PI expira quan esborreu el vostre contingut de PI o el vostre compte, llevat que el vostre contingut hagi estat compartit per d’altres i ells no l’hagin eliminat». (La cursiva és meva.) Així doncs, sí que podeu esborrar el vostre passat, però si vau compartir  aquestes fotografies comprometedores amb els vostres amics (en el sentit ampli de Facebook), i ells les van compartir amb els seus amics, les fotografies comprometedores encara estaran penjades a Facebook, tret que aconseguiu que tots les eliminin: seria més fàcil tancar la capsa de Pandora.

Hauria de ser més fàcil? Hauríem de tenir un dret més ampli a «ser oblidats»? Si fos que sí, quines àrees hauria de cobrir? Qui podria o l’hauria de fer complir? I com? A Alemanya, per exemple, hi ha una llei que diu que al cap d’un temps determinat, els antecedents penals d’una persona no s’han de divulgar. Com a la mateixa Alemanya de després de 1945, aquests individus haurien de poder començar de nou. Alguns advocats de ciutadans alemanys han intentat fer que Google, fins i tot el motor de cerca mundial, Google.com, enretirés informes públics de condemnes anteriors.

La UE és un dels organismes més influents del món pel que fa a la legislació relacionada amb la privacitat i la protecció de dades. La Directiu sobre la protecció de dades és considerada com un patró de referència pel que fa a la privacitat. El 2012 es farà una proposta de revisió de la directriu de protecció de dades, tenint en compte el gran nombre d’innovacions tècniques de què hem parlat aquí —i potser introduint-hi aspectes relacionats amb el «dret a ser oblidats». Debatrem sobre aquest tema quan arribi el moment.

«Sortim i destruïm la vida dels altres»

És evident que el fet que algú quedi exposat davant del públic és molt més perillós quan el poden veure milions de persones pels mitjans de comunicació. L’estiu del 2011, quan a la Gran Bretanya es va saber que diaris que eren propietat de Rupert Murdoch havien intervingut de forma il·legal els telèfons mòbils d’un gran nombre de celebritats, membres de la reialesa i fins i tot de víctimes de crims, per aconseguir les seves versions dels fets, tothom va quedar escandalitzat. Però encara que no es facin servir mitjans il·lícits, la intrusió sistemàtica en la vida privada de les estrelles del cine, dels futbolistes i d’altres persones famoses —per no parlar de les persones corrents que es veuen atrapades en algun cas en particular— no es pot justificar en nom de l’interès públic. De resultes de les revelacions sobre aquestes escoltes il·legals, un seguit de persones famoses, des de l’autora J K Rowling fins a l’actor de cinema Hugh Grant, però també els pares de criatures assassinades o desaparegudes, van explicar durant les investigacions oficials com els mitjans de comunicació, àvids de notícies, els havien envaït la vida privada. I Greg Miskiw, antic redactor del diari News of the World, propietat de  Murdoch, va declarar que havia dit a un dels seus periodistes: «Això és el que fem: sortim i destruïm la vida de la gent». En parlarem més al principi següent (molt relacionat amb aquest), que tracta sobre la defensa de la reputació [P9].

Quan els afectats contracten advocats per impedir la publicació de certs continguts, al·legant el dret a la privacitat, els redactors dels diaris sensacionalistes es queixen dient que això és intentar ofegar la llibertat d’expressió. De vegades tenen raó: persones (i empreses) riques i poderoses volen amagar informació que el públic hauria de saber. Sovint és mentida: el que els redactors anomenen «interès públic» no és altra cosa que «el que interessa al públic». A Europa, els tribunals han de jutjar cada cas individual, trobant l’equilibri entre els drets de la llibertat d’expressió recollits en l’Article 10 de la Convenció Europea dels Drets Humans i els drets a la privacitat, garantits per l’Article 8.

Però per què hem de deixar aquest problema a mans dels tribunals, un cop ja s’ha fet el mal? Mentre continuem comprant aquests diaris o visitem els llocs web d’escàndols i tafaneries, anirem fomentant el comportament reprovable d’aquests mitjans Si, en principi, no ens agraden aquest tipus de revelacions, però després les llegim amb avidesa, també som uns hipòcrites. Michael Kinsley resumeix les seves experiències com a director de la revista en línia Slate, on va rebre missatges de correu que protestaven pels detalls escabrosos de les relacions sexuals que va mantenir Bill Clinton amb Monica Lewinsky: «Els seus missatges electrònics diuen no, no, però amb el ratolí cliquen sí, sí».

Així doncs, el que pugui passar en aquest àmbit de la llibertat d’expressió tampoc no depèn només del que facin els governs, tribunals o organismes reguladors, sinó també del que fem nosaltres. Podem negar-nos a comprar aquests diaris, a visitar els llocs web i a fomentar els mitjans de comunicació socials intrusius. Podem reforçar les mesures de privacitat i exigir-ne de millors. Fins i tot en un món transformat i més obert gràcies a les noves tecnologies de la comunicació, un cert grau de privacitat continua sent no tan sols un límit important sinó també un requisit per a la llibertat d’expressió.

9

Hauríem de poder respondre als atacs a la nostra reputació sense perjudicar el debat legítim.

Reputació i difamació

La privacitat i la reputació, conceptes tractats als principis vuitè i novè, sovint estan estretament relacionades, però no són idèntiques. Hi pot haver una vulneració a la nostra intimitat sense que sigui un atac a la nostra reputació. Per exemple, suposem que no volem que se sàpiga que donem la meitat dels nostres ingressos per ajudar els pobres. D’altra banda, poden atacar la nostra reputació sense vulnerar la nostra privacitat; per exemple, si algú afirma que, com a ministres del govern, hem amagat informació vital dels serveis d’intel·ligència, alhora que defensàvem raons per les quals el nostre país havia d’anar a la guerra.

Reputació? Honor? Dignitat?

L’Article 19 del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics defensa el «respecte envers el dret o la reputació dels altres» com un límit legítim de la llibertat d’expressió. L’Article 17 prohibeix la interferència il·lícita en la nostra «vida privada, família, llar o correspondència» i els atacs il·lícits a «l’honor i la reputació» de les persones.

Com en el cas del concepte de privacitat, és difícil precisar què és la reputació. La seva definició, com la de privacitat, ha variat segons les èpoques. És la imatge pública? Allò que les empreses anomenen marca? S’acosta més, tal com suggereix l’Article 17, a l’antic concepte de l’honor?. Al llarg de la història, però, l’honor ha estat vist com un atribut que només tenien els membres del rang més alt de la societat, com ara l’aristocràcia. O la reputació hauria de tenir a veure amb la dignitat intrínseca, inalienable i igual per a tots i cadascun dels éssers humans?

En aquest punt també hi ha una gran diferència entre l’Europa continental i els Estats Units. Com afirma el jurista James Q Whitman, la tradició moderna francesa i alemanya comença amb la noció medieval de l’honor (el privilegi d’una minoria) i després la generalitza, dient: «Ara tots sou aristòcrates!». En canvi, la tradició dels Estats Units diu: «Aquí ningú no és aristòcrata!». Europa iguala apujant el nivell, Els Estats Units igualen abaixant-lo. I això, només pel que fa a la tradició a Occident. Què vol dir «reputació» a la Xina, al món àrab, a Rússia o a Indonèsia? Expliqueu-nos-ho aquí.

Internet i el «turisme de la difamació»

L’era d’Internet ha transformat aquesta qüestió de dues maneres. D’una banda, la difamació pot propagar-se per tot el món més de pressa que una malaltia infecciosa, i és molt més difícil d’aturar-la. D’altra banda, com que les presumptes afirmacions o imatges difamatòries són accessibles des de més d’un país, les persones riques i poderoses poden servir-se de la legislació contra la difamació d’altres països per suprimir les crítiques, per mitjà del que es coneix amb el nom de «turisme de la difamació». En aquest món interconnectat, qualsevol que escrigui, dibuixi o publiqui res que sigui accessible per Internet corre el risc de ser demandat per difamació en un altre país. (És per això que hem hagut de penjar un avís als nostres Criteris de comunitat que diu: «com que aquest lloc web és, d’entrada, accessible a tot el món, heu de tenir en compte que esteu exposats que entaulin un plet contra vosaltres des d’una altra jurisdicció».

Així, per exemple, els empresaris russos Boris Berezovsky i Nikolai Glouchkov van demandar la revista nord-americana Forbes als tribunals britànics per un article que contenia acusacions de gangsterisme i corrupció. (Forbes va vendre gairebé 800.000 exemplars als Estats Units i només 6.000, en paper o visites en línia, a la Gran Bretanya.) El xeix Khalid bin Mahfouz, un home de negocis àrab, va recórrer a les lleis contra la difamació britàniques per demandar la periodista nord-americana Rachel Ehrenfeld, per haver afirmat al seu llibre, Funding Evil: How Terrorism is Financed and How to Stop It, («El finançament del mal: com es finança el terrorisme i com aturar-ho») que havia destinat fons al terrorisme. Només se n’havien venut 23 exemplars, per Internet, a adreces britàniques.

En contrapartida, l’Assemblea de l’estat de Nova York va aprovar la Llei de Protecció contra el Terrorisme de Difamació, coneguda popularment per «Llei de Rachel». Aquesta llei declarava que les sentències de difamació dictades a l’estranger no eren executables a l’estat de Nova York, llevat que la legislació estrangera garantís a l’acusat uns drets equivalents als establerts a la primera esmena de la Constitució dels Estats Units. El 2010, el president Barack Obama va promulgar una versió federal d’aquesta llei, coneguda per Speech Act. (Llei de l’expressió).

Una llei model contra la difamació?

La llei contra la difamació varia molt segons el país. No podem oferir una enciclopèdia de dret comparat en aquesta secció, però sí que podem preguntar en quines normes, en quins principis bàsics s’haurien de fonamentar unes lleis que, inevitablement, diferiran en la forma i en els detalls. Això és el que intenta fer el Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides amb el comentari sobre l’ Article 19. Per tal que les lleis contra la difamació no perjudiquin la llibertat d’expressió, mai no s’hauria de declarar culpable de difamació a ningú, diu el comentari, si les seves afirmacions són certes, o si expressen una opinió sincera, publicada sense males intencions, i/o si s’han publicat per l’interès públic.

S’escau que mentre comencem aquest debat sobre la llibertat d’expressió, a la Gran Bretanya han començat a reformar les lleis contra la difamació, en part com a resposta a les crítiques com les «del turisme de la difamació» que van portar a la «llei de Rachel» als Estats Units. Basant-se en el treball pioner de l’advocat veterà de la llibertat d’expressió, Anthony Lester, el Govern britànic va presentar el 2011 un projecte de llei i va convidar els ciutadans a fer-hi comentaris. Igual que el comentari del Comitè de Drets Humans, el projecte de llei especifica clarament els principis en què es fonamenta. Una afirmació o imatge publicada no pot ser considerada difamatòria si no és que causi un «dany substancial» a la reputació de la persona en qüestió. Alguns dels arguments que podria esgrimir la defensa en contra d’una acusació de difamació són: «publicació responsable sobre qüestions d’interès públic», la veritat (s’ha de demostrar que l’afirmació és «substancialment certa»)  i «opinió sincera» (una sincera expressió d’opinió sobre un tema d’interès públic).

Fent palesa la connexió que hi ha entre la llibertat d’expressió i un bon govern, tema que hem tractat al Principi 3, el projecte de llei també proposa que un «privilegi» especial de llibertat d’expressió ja garantit pel Parlament de Westminster a la Carta de Drets de 1688  hauria de ser extensiu a qualsevol document emès «per a la informació del públic» per «qualsevol legislatura o govern del món», «per qualsevol autoritat del món que tingui funcions governamentals» i «per un organisme o conferència internacional».

Cal destacar que aquest projecte de llei també proposa una «regla de publicació única», perquè ningú no pugui ser demandat reiteradament, cada vegada que es reprodueixi una cosa en qualsevol lloc. El que encara no és prou clar en aquest document és de quina manera tracta una qüestió crucial a l’era d’Internet: quina responsabilitat tenen els intermediaris, des dels proveïdors d’Internet fins als llocs webs com aquest, que publiquen continguts generats pels usuaris? Seguirem l’evolució d’aquest debat, no pas perquè creguem que la Gran Bretanya és més important que cap altre país, sinó perquè planteja preguntes que són essencials arreu.

Com podem defensar la nostra reputació?

La part legal no ho és tot. L’esborrany d’aquest principi no diu: «tots hauríem de tenir la llibertat de denunciar les calúmnies…». sinó que diu: «hauríem de poder…», cosa que és molt diferent. En una entrevista per a Debat sobre la Llibertat d’Expressió, Max Mosley, que ha tingut una experiència personal escandalosa en aquest sentit, perquè va ser acusat a la primera plana del News of the World d’haver participat en una «morbosa orgia nazi amb 5 prostitutes», fa una distinció interessant entre danyar la reputació d’algú i envair la seva vida privada. Segons ell, no es pot reparar la intromissió a la vida privada d’algú fent una rectificació pública. Com observa irònicament, no l’hauria ajudat de res que News of the World l’endemà hagués publicat a la portada un article que hagués aclarit que l’orgia era privada.

El mal fet a la reputació, per contra, sovint es pot reparar posteriorment, per mitjà d’una correcció o rèplica destacada i oportuna. Estudis fets per l’Alternative Libel Project, encarregats per l’English PEN  i l’Index on Censorship, han demostrat que la majoria de les persones que han estat víctimes de difamació volen, sobretot, ser vindicades: volen una retracció i una disculpa més que no pas una indemnització per danys i perjudicis. En el 96% dels casos en què hi ha hagut mediació, els resultats han estat satisfactoris per a les dues parts.

Alemanya, que considera la dignitat humana com un valor primordial i central de la seva constitució, imposa als mitjans de comunicació l’obligació de complir el dret de rèplica —publicada en un article de la mateixa extensió i importància— que tenen aquells qui se sentin calumniats. Un membre alemany del nostre equip ho explica amb més detall aquí i suggereix que altres països haurien de seguir l’exemple d’Alemanya.

Però què passa en el cas del món d’Internet del segle xxi, lliure per a tothom i sense fronteres? Què podem fer si pensem que algú perjudica la nostra reputació a la xarxa? Posar una demanda? A qui? A on? Exigir el dret a replicar? A on? Com? Pel que fa a aquest tema, les millors respostes han de tenir en compte aspectes socials, periodístics, tècnics, així com legals. L’equip Reputation.com, que té la seu a Silicon Valley, s’ofereix per ajudar-vos a «controlar» la vostra reputació en línia «i totes les dades personals que això comporta», fins i tot les dels motors de cerca com Google.

Aquest servei, és clar, no és de franc. (Ofereixen un servei d’iniciació gratuït, que podeu provar; a mi no em va servir de gaire.) I aquest és el problema: com passa quan hem de recórrer als tribunals o a la llei, la gestió de la nostra reputació en línia costa diners. Per tant, els rics tindran més possibilitats reals que els pobres, així com els forts més que els febles.

La línia que hi ha entre la defensa legítima i honesta de la reputació  i la propaganda esbiaixada a Internet, i, al capdavall, les tergiversacions, és molt prima. Reputation.com també us promet «a vosaltres i les vostres empreses» que us ajudaran a «construir una imatge positiva a Internet, i els nostres especialistes en matèria de reputació us assessoraran a l’hora d’amagar o suprimir qualsevol contingut negatiu que aparegui en els vostres primers resultats de cerca». Però què passa si aquest «contingut negatiu» és cert?

10

Hem de ser lliures de posar en dubte tots els límits a la llibertat d’expressió i a la informació justificats per motius com la seguretat nacional, l’ordre públic, la moralitat i la protecció de la propietat intel·lectual.

Lliures de dubtar

Si el primer principi és el principi bàsic, aquest últim és una mena de metaprincipi. Diu que hem de ser lliures de posar en dubte tots els límits de la llibertat d’expressió. És una qüestió de procediment. Si estem més ben informats sobre els motius d’una restricció, potser al final trobarem que és encertada. O potser ens hi oposarem assumint les conseqüències de la nostra acció. Tant com sigui possible, el procés per arribar a aquests límits a la llibertat ha de ser transparent.

Hem de ser lliures de posar en dubte tots els límits a la llibertat d’expressió. Però els tres motius de justificació que esmentem: la seguretat nacional, l’ordre públic i la moralitat no els hem escollit a l’atzar. Són els motius que més sovint esgrimeixen els governs, tant si són democràtics com si no, per justificar les restriccions a la llibertat d’expressió. Al mateix temps, són tres motius que l’Article 19  del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics esmenta explícitament (a més de «salut pública», que rarament s’esgrimeix, i «els drets i la reputació dels altres» —vegeu els principis 8 i 9) com a restriccions justificades, sempre que les imposi la llei i siguin necessàries. Però qui decideix què és «necessari»?

Fins i tot els governs que han signat i ratificat el Pacte (vegeu el nostre mapa) sovint fan servir algun d’aquests motius com un pretext general i elàstic per restringir la llibertat d’expressió. En tenim incomptables exemples en règims totalitaris, autoritaris i en el que els politicòlegs qualifiquen de règims «híbrids» (els que tenen elements democràtics i autoritaris barrejats). De fet, aquesta mena de règims es caracteritzen per l’ús general d’algun d’aquests pretexts per frenar les crítiques fonamentades a les decisions polítiques del govern, i per la manca de legislació o altres mesures que qüestionin d’una manera efectiva aquestes restriccions. A Egipte, després de l’enderrocament de Hosni Mubarak, uns bloguers van ser empresonats només perquè havien criticat els militars.

Sedició, secret, terrorisme

També en tenim molts exemples en països democràtics. La democràcia més gran del món, l’Índia, posa fre a la dissidència recorrent a l’exhaustiu article contra la sedició 124A del codi penal, heretat de l’època colonialista britànica. (En aquell temps, Gandhi el va anomenar «príncep dels articles de caràcter polític del codi penal indi, que suprimeix les llibertats del ciutadà». S’ha aplicat en contra d’escriptors i activistes com Arundhati Roy, que en parla aquí. El 2011, es va presentar un projecte de llei sobre el secret oficial que proposava unes penes draconianes de fins a 25 anys per revelar informació confidencial (llegiu el nostre estudi de cas aquí).

En diverses democràcies capdavanteres d’Occident, com a resposta als atacs terroristes de l’11 de setembre de 2001 i els atemptats amb bomba posteriors de Madrid i Londres, es van posar restriccions a la llibertat d’expressió en nom de la seguretat nacional i pública. Als Estats Units aquestes restriccions es fonamentaven en la idea —o metàfora— de «la guerra contra el terrorisme. Moltes vegades i en molts llocs, s’ha esgrimit el pretext de la «guerra» o de l’«emergència nacional» per justificar restriccions que no serien acceptables en temps de pau. Però qui decideix què és una guerra, què és una emergència? Mentre escrivim aquestes línies, Swazilàndia fa més de 38 anys que està en «estat d’emergència». Egipte va mantenir l’ «estat d’emergència» des 1981 fins al 2011. Els militars el van aixecar, però no del tot, al començament de 2012.

Al llibre Perilous Times: Free Speech in Wartime (Temps perillosos: la llibertat d’expressió en temps de guerra), l’acadèmic nord-americà Geoffrey Stone defensa que les proteccions de la primera esmena del discurs oposat a la guerra eren vigents fins i tot sota l’administració de George W. Bush. Però es va recórrer a l’anomenada Patriot Act (llei patriota) i a altres mesures per poder aplicar condemnes llargues de presó a sospitosos de terrorisme sense judici i per poder reunir quantitats enormes de dades electròniques.

A la Gran Bretanya, Samina Malik, una dependenta de 23 anys de l’aeroport de Heathrow, que va escriure uns rodolins sanguinaris, que es descrivia a si mateixa com una «terrorista lírica» i que descarregava material jihadista incendiari, va ser declarada culpable segons la llei antiterrorista. (Van apel·lar i la sentència condemnatòria va ser revocada.) La  Llei antiterrorista de 2006 britànica fins i tot suggeria considerar delicte la glorificació del terrorisme. Veus crítiques van recordar que si el poeta W B Yeats fos viu podria haver estat processat pels seus versos de lloança als que van dirigir la Insurrecció de Pasqua del 1916 contra el govern britànic, per al qual eren terroristes. (“MacDonagh and MacBride / And Connolly and Pearse / Now and in time to be, / Wherever green is worn, / Are changed, changed utterly: / A terrible beauty is born.”) (MacDonagh i MacBride/i Connolly i Pearse/ara i en el temps venidor,/allà on tot es vesteix de verd/han canviat, canviat del tot:/Una  terrible bellesa ha nascut.)

Ordre públic i moralitat

Sovint s’ha limitat la llibertat d’expressió en nom de l’«ordre públic. A la Gran Bretanya, com hem documentat en altres seccions d’aquest lloc web, s’han utilitzat les disposicions de la Llei de l’Ordre Públic per restringir formes d’expressió que possiblement haurien de ser permeses. La versió de 1986 d’aquesta llei qualifica de delicte el llenguatge o la conducta insultant, denigrant i amenaçadora, o bé la conducta indisciplinada «que pugui ser sentida o vista per una persona a la qual aquesta conducta o llenguatge podria causar neguit, alarma o angoixa». Només «que podria causar»; la intenció de causar aquesta angoixa no s’ha de demostrar. Encara que després no es faci un judici, la policia invoca el poder d’aquests termes tan generals per fer detencions o per amenaçar de fer-los. I això, només pel que fa a la Gran Bretanya. Arreu «ordre públic» pot voler dir el que vulguin els qui tenen el poder.

La moralitat, també anomenada moral pública, encara és més difícil de definir. Les normes sobre aspectes com l’obscenitat, el vestir o la conducta sexual varien molt segons el lloc i l’època. Fins i tot canvien dins d’un mateix país en la mateixa època. Pel que fa a la pornografia, el tribunal suprem dels Estats Units de forma sistemàticament ha posat  èmfasi en el fet que el ciutadà mitjà ha de valorar si el material és ofensiu segons «els criteris de la comunitat en què viu». Però més endavant recalca que això depèn de la comunitat en qüestió. El que al districte de Castro de San Francisco pot semblar insuls, en un poblet conservador i religiós de Iowa pot semblar escandalós. El tribunal superior, per tant, suggereix que cadascun dels estats s’ha de definir. Però Internet obre escletxes en totes aquestes fronteres tradicionals que hi ha entre les comunitats, les generacions i els estats. Així doncs, qui ho ha de decidir? Amb quins fonaments?

Què s’ha de fer?

D’altra banda, l’excel·lent Comentari General del Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides intenta fer alguna cosa més que comentaris molt generals sobre aquests àmbits tan elusius. És sobretot molt específic en el tema de la seguretat nacional, i prevé contra l’ús de les lleis «per suprimir o amagar al públic informació d’interès públic i legítim que no perjudica la seguretat nacional, o per perseguir els periodistes, investigadors, defensors del medi ambient o dels drets humans o d’altres, per haver divulgat aquesta informació». Pel que fa a l’ordre públic, només diu que «es podria permetre en unes circumstàncies concretes que es regulessin els discursos en llocs públics». Quant a la moralitat, pràcticament no en diu res. Remet a un altre Comentari General (número 22) que afirma: «el concepte de moralitat deriva de moltes tradicions socials, filosòfiques i religioses; per tant, les limitacions (…) amb el propòsit de protegir la moralitat s’han de fonamentar en principis no derivats exclusivament d’una sola tradició». I què vol dir això, a la pràctica?

Una manera d’enfocar-ho és treballar per definir amb més concreció i amb més rigor aquests principis generals. Això és el que va fer un equip d’especialistes convocat per Article 19 als Principis de Johannesburg  sobre Seguretat Nacional, Llibertat d’Expressió i Accés a la Informació de 1995. Un exercici continu, coordinat per la Justice Initiative de l’Open Society Foundations, intenta actualitzar i perfeccionar aquests principis, posant l’èmfasi sobretot en el dret del públic a la informació, un punt que, defensa en aquest lloc web Sandra Colliver, s’hauria d’incloure en l’esborrany d’aquests deu principis. Aquí hi trobareu l’última versió. Sembla poc probable que es puguin arribar a definir els principis amb prou nitidesa per justificar les restriccions en nom de l’ordre públic, i encara menys en nom de la moral.

Justament a causa de la dificultat d’establir uns criteris ferms, universals i transculturals en aquesta esfera i en d’altres, el metaprincipi de la llibertat de qüestionar esdevé crucial. Si algú infringeix la llei deliberadament per tal d’eixamplar les fronteres de la llibertat d’expressió en un país concret, és lògic esperar que aquesta persona estigui exposada a una multa o pena civil proporcional. Però mai —enlloc, en cap circumstància— ningú no hauria de ser processat o perseguit per posar en dubte el principi d’una llei o regulació que restringeixi la llibertat d’expressió, o per qüestionar-ne l’aplicació en un cas particular.

Translation into Catalan by Josefina Caball, edited by Arcadia (Montsé  Ingla and Antoni Munne) and supported by the Public Diplomacy Council of Catalonia.

Read more:


Comments (3)

Automated machine translations are provided by Google Translate. They should give you a rough idea of what the contributor has said, but cannot be relied on to give an accurate, nuanced translation. Please read them with this in mind.

  1. freedom of speech?

  2. You know that it is impossible to study Spanish in a public school in Catalonia, although it is an official language throughout Spain? When parents try to do it are persecuted and child object of bullying by peers and teachers. Catalan necessarily required for certain positions in government, as in the Baltic countries, although born in Catalonia can not work in the Administration if does not know the Catalan. Shops with signs in Spanish are fined, tourist brochures it comes in English, French, Catalan, etc, but never in Spanish. There is an open and violent persecution against everything Spanish, when 50% of the population speaks Spanish. Catalan is used for a part of the population for dominates another, history is distorsioned, something very paracido to what happens in Ukraine. You know all this ? Certainly there are many topics of interest in Spain in addition to Catalonia, it is as if to speak of England we speak only of Scotland.

  3. It is curious that the three articles ON SPAIN, are about Cataluña/nya, an area where free speech is not admitted.

Leave a comment in any language

Highlights

Swipe left to browse all of the highlights.


Free Speech Debate is a research project of the Dahrendorf Programme for the Study of Freedom at St Antony's College in the University of Oxford. www.freespeechdebate.ox.ac.uk

The University of Oxford